Desperta que és de dia !!!

Hola em dic Tobyas i sóc.... de fet sóc un dibuix, o potser un record, no se... en tot cas havia de ser un cartell d'un bar de copes però em vaig quedar oblidat en una carpeta i fins ara no he sortit.



Quan vaig obrir la carpeta per sortir no em vaig adonar que era a dalt de tot d' una prestageria i PATAPAMMMM !! vaig caure en picat dins d'un cove ple de pintura transparent. Així doncs de moment no em podeu veure, no sabeu com sóc... però no patiu que sóc molt espavilat i ben aviat trobaré la manera de fer-me visible.

No obstant això, si em voleu ajudar podeu compartir amb mi aquest viatge i anar explorant el mon per trobar l'antídot a la invisibilitat...













M'ajudes ??































dijous, 16 de febrer del 2012

DONIBANE GARAZI, L’ORIGEN

-      Tu creus que s’ha adormit?-        Va comentar en Venny, veient que jo m’havia quedat amb el cap repenjat sobre la taula.

-      Mmmmmm, Doncs tot fa pensar que si!

En Venny i la Maragda s’havien quedat una bona estona parlant en aquell antre de mala mort. Parlaren de com s’havien trobat, com és que havien vingut a veure l’espectacle. Van parlar de la tauleta de nit i de la meva arribada. El llibre animat, el somni del far i la calaixera màgica.

En Venny es va interessar força per la calaixera i escoltava entusiasmat com la Maragda li anava desvetllant tots els seus descobriments.

-      I tú? -         va correspondre la Maragda        - Tu d’on has sortit?

-      Ja t’ho he dit abans. Un dia vaig aparèixer dins d’una de les maletes d’en Rosty quan ell tornava d’un espectacle a Espanya, crec que era a un poblet de Navarra.  Com es deia...? Ga, ga...

-      Gavina!!    Va exclamar la maragda impulsivament

-      No, no, era un nom més... més basc!  Garazi, “Donibane Garazi”-  va exclamar finalment en Venny orgullós d’haver-se’n recordat.



En Venny va estar una bona estona explicant, tot rient,  com es va sorprendre aquell policia de duanes en obrir la maleta i trobar-LO allí tot arraulit, entre les coses d’en Rosty.

-      De fet, -     Va comentar en Venny       - Li va costar una bona estona convèncer al policia que havia estat cosa meva, que m’havia estat buscant i havia estat jo qui m’havia amagat dins la maleta.

En Venny va somriure mentre recordava.

-      Però si ell no et coneixia!! - Va exclamar la nena que s’havia ficat de ple en la història.



-      Cert, no ho sabia, però va trobar que era la explicació menys compromesa i més creïble en aquella situació. Pensa que érem a la frontera amb França i en Rosty no es podia permetre que el detinguessin.

-      Continua, continua!!

-      Bé, doncs un cop ens van deixar marxar, vaig pujar al seu cotxe i va començar un interrogatori de luxe. Qui ets? Quants anys tens? D’on has sortit? Com és que erets a la meva maleta? Etc, etc. Però jo no en sabia res de mi, ni tan sols com em deia. Anava vestit amb uns texans estripats i un jersei granat de coll rodó, amb una inscripció daurada que posava  Venskab Varigheder, així que van deduïr que era el meu nom.

 En Venny va explicar a la Maragda com en Rosty el va adoptar i li va proposar de participar del seu numero.

-      I com és que sabies que vindríem?-    Va preguntar la maragda

-      Doncs és una mica difícil d’explicar-    Va respondre en Venny.     -El cas és que quan en Rosty em va trobar, també portava una bossa amb mi, i dins d’ella hi havia un marc de fotos i un diari. En el marc sortíem nosaltres tres donant de menjar formatge a una rata. La foto és en blanc i negre però es veu clarament que som en un prat, perquè hi havia unes vaques pasturant.

-      I en Tobyas es veu a la foto?-     va interrompre la Maragda embadalida.

-      Si! Es veu perfectament.

-      I el diari?   Que hi posava?

-      Doncs el diari constava de dues parts. Al principi de tot només hi havia noms estranys. Primer no sabia que eren però més tard vaig esbrinar que es tractava de noms de pobles i ciutats. Entre ells hi havia el nom del poble on en Rosty em va trobar, “Donibane Garazi”.

En aquell moment de la conversa  vaig tenir un sobresalt, com una compulsió que va fer que taula i cadira es belluguessin i els gots que hi havia a sobre la taula es tombessin vessant el  refresc de taronja que duien dins.

-      Vigila!  Que ho tombes tot! -         Va esbroncar la Maragda aixecant els braços, ja que es va endur la pitjor part de la destrossa i va quedar tota mullada.

En Venny no es podia contenir el riure.

-      Vigila, que no se n’escapi cap!!! Les bombolles, les bombolles!!!!- vaig cridar desesperat.

En Venny em agafar per l’esquena i em va sacsejar per intentar calmar-me.

-      Tranquil, tranquil! Ets aquí amb nosaltres, no pateixis!

Vaig estar una bona estona confós. No sabia on era. Feia un moment em perseguien unes algues gegants i uns peixos de colors i ara...Ara tornava a ser allà amb els meus amics.

M’havia tornat a passar! Una suma de sensacions molt fortes m’envaïen i de cop i volta desapareixien com si res. No tenia clar si allò era alguna resposta a les infinites preguntes que envoltaven els meus pensaments.

-      En Venny ens estava explicant la seva història i tu t’has quedat adormit.-          Concloent com sempre, va exclama la Maragda. -Ara ens anava a explicar que hi havia a la segona part del diari.

-      Quin diari?         Evidentment no tenia ni idea de que m’estaven parlant.

En Venny em va fer un resum ràpid i va continuar amb la seva història. Però mentre ell parlava el meu cap encara estava en aquell bosc gris d’algues intentant recordar coses que em semblessin importants.

-      Bé i això es tot.- Va finalitzar en Venny, satisfet de la seva capacitat de síntesi.

-      El que no entenc...-             Va dir la Maragda.      -és quina relació hi ha entre les ciutats, la fotografia i els noms en majúscules.

En Venny , mentre jo badava, havia explicat que a la segona part del seu diari, a partir de la pagina 10, hi havia una capçalera a cada pàgina, amb una paraula escrita en Majúscules. La paraula era gran, estava subratllada i  centrada en cada un dels fulls, però a sota seu no hi havia res. Estava en blanc.

-      Vaig provar d’esbrinar quin significat tenien  aquelles paraules però mai ho vaig aconseguir.- Va dir  justificant-se, en Venny.

S’havia fet tard, l’espectacle feia estona que s’havia acabat. El saxofonista ja no tocava i estava  recollint. La cambrera mal tenyida netejava amb desgana les tauletes que havien anat quedant lliures i  posava les cadires al damunt.

-      És tard-     Va dir la Maragda       -Hauríem de marxar.

-      Jo vinc amb vosaltres!

La Maragda i jo ens vam mirar.

-      No patiu, en Rosty ja ho sap. Sabia que quan us trobés vindria amb vosaltres. Aquest numero que hem fet avui era el nostre numero final. L’havíem preparat esperant aquest dia.

La Maragda va somriure i el va agafar del braç, i s’hi va acostar una mica massa pel meu gust.

-      Molt bé! Doncs anem! Que tenim  moltes coses per fer!!

Va estirar d’en Venny,  i jo em vaig quedar un moment aturat i desconcertat.

-      Va! Vine! 

Amb l’altre braç, el que tenia lliure,  la Maragda des del peu de l’escala em va fer un gest insistent d’apropament . Em vaig apropar lentament i ella em va agafar la ma i em va estirar també. Vaig sentir un esglai i vaig pujar amb ells l’escala. Seguia absort amb els meus pensaments. I ara també confós per aquell  estrany calfred  que va recórrer el meu cos durant aquell moment.

                                                         




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Fent camí

Fent camí