Em va despertar un potent raig de sol que insistia en cremar-me la cara. Mig endormiscat i sense saber ben bé on era em vaig incorporar. El cel no era ni tant blau ni tant pur. Feia sol però un sol espantat. L’ambient era dens com si l’aire fos més espès del normal. Em vaig aixecar per mirar per sobre de la barana del remolc. El camió estava aturat al costat d’una llarga paret de maó vermell, just al costat d’una gran portalada metàl·lica plena de grafittis.
Era un carrer estret i a l’altre costat també s’alçava una paret infinita de maó vermell. No es veia a ningú pels voltants així que vaig passar per sobre de la barana i vaig saltar al terra.
Mirant a banda i banda del carrer vaig tenir clar que havia d’elaborar un pla, doncs no sabia cap a on havia d’anar.
La primera cosa a fer era esbrinar on era i a partir d’aquí intentar localitzar l’adreça que apareixia en l’embolcall del caramel.
Em vaig dirigir a la tanca metàl·lica amb l’objectiu d’entrar a l’edifici. Eren curiosos els grafittis que presidien i dominaven tota la superfície. Representaven tot de monstres fantàstics que es dirigien a una muntanya llunyana envoltada d’una boirina circular. En primer terme apareixia una mena de trol enorme que duia a les mans un bastó de fusta d’on penjaven tot de figures humanes diminutes amb expressions de pànic i terror. El Trol se les mirava bavejant com si se les volgués menjar. El trol semblava sortir d’una porta tenebrosa que justament coincidia amb la porta d’accés de vianants de la tanca. Vaig empènyer amb força i es va obrir.
Vaig aparèixer dins una gran nau només il·luminada per la escassa llum que entrava per unes finestretes estretes i allargades que hi havia al fons. La nau era buida i al fons de tot una petita escala moria als peus d’una porta vermellosa.
Riiiiiing! Riiiiiiing!
Quan em dirigia cap a l’escala va sonar un telèfon i el so semblava provenir del darrere de la porta.
Riiiiiing! Riiiiiiing!
Insistia sonant i em van venir unes ganes terribles de despenjar-lo i parlar amb algú, qui fos que estigués a l’altre banda del fil. Vaig córrer però abans de poder obrir la porta vaig sentir que algú contestava amb una veu uniforme i neutra.
_ Hola, vostè ha contactat amb “uestfonty tromer corporation” En aquets moments no el podem atendre però pot deixar les seves dades i l’atendrem el més aviat possible. Moltes gracies per confiar en nosaltres.
La porta era una mica oberta i vaig mirar amb prudència i curiositat per veure qui hi havia en aquella habitació. Sorprenentment no hi havia ningú! Vaig entrar. L’habitació era petita, les parets blanques, tot i que es notaven els maons amagats sota la pintura. Una taula d’escriptori i una cadira giratòria com a únic mobiliari. Sobre la taula una pantalla i un teclat. Sota la taula un moble de calaixos amb rodetes i sobre ell un telèfon groc amb unes tecles gegants de color lila.
Al costat de la pantalla hi havia una petita safata amb quatre papers que semblaven albarans i factures.
Vaig seure a la cadira per repassar els albarans i tots tenien un segell que posava el mateix:
uopfyldte dromme corporation
serveis integrals de recuperació
C/ 78 mangler
Aalborg, Danmmark
Estàvem a Dinamarca!! Aquest era un bon punt de partida...
Vaig agafar un dels papers i me’l vaig posar a la butxaca però quan em disposava a sortir una veu va irrompre i em va fer aturar:
_ Tobyas?
Vaig quedar perplex!
_ Si, sóc jo.
Era bufona aquella nena. Tenia uns rinxols summament desordenats que em cridaven molt l’atenció. Va aparèixer de cop i volta. Era allà, dreta, amb una ma agafant la porta i l’altre a la butxaca dels pantalons. Els rinxols daurats contrastaven amb aquella carona de pell fosca i galtones ennegrides de dies que feia que no es devia rentar la cara...
_ i tu qui ets?
_ Sóc la Maragda i podríem dir que visc aquí.
_ Aquí? Aquest no és lloc per viure una nena! On són els teus pares?
_ No en tinc de pares!
_ Tothom en té de pares, sinó d’on has sortit?
_ Bé, tu tampoc en tens de pares no? De fet jo vaig sortir del calaix d’una tauleta de nit. Un bon dia vaig obrir el calaix i vaig aparèixer aquí i ara porto uns dos anys investigant i esperant que algú com tu vingués a buscar-me.
Cada cop entenia menys el que estava passant!
_ Però.... Tu em veus? Perquè jo sóc transparent i la gent no em pot veure... de fet jo tampoc em veig.
_ No et veig del tot però veig la teva silueta i se que pertanys al mateix món que jo i per tant ets l’únic que em pots ajudar.
_ Que vols dir que tu també ets transparent? També estàs buscant l’antídot?
_ No ben bé... vine! et portaré a un lloc que t’agradarà, ja ho veuràs...
La Maragda em va portar a un soterrani que hi havia sota una porteta de fusta que s’obria des del terra. Va encendre una espelma i em va agafar la ma mentre baixaven per unes escales estretes i relliscoses.
Un cop a baix vaig deduir que aquella estança era el lloc on ella vivia. Hi havia un petit llit i una tauleta rodona d’època que feia de tauleta de nit. A l’altre banda un gran bagul ocupava quasi tota la paret. Semblava un cofre del tresor gegant i al costat una petita calaixera amb infinitat de calaixos, cada un d’ells amb una etiqueta diferent.
Em va portar fins al bagul i em va fer seure a terra mentre l’obria.
_ El que ara veuràs és el que he anat recollint tot aquest temps i vull ensenyar-te una cosa, espera’t...
Va estar una estona remenant dins del bagul fins que va treure un llibre enorme amb les tapes de cuir vermell i les cantonades protegides amb una mena de proteccions d’or i filigranes de plata.
_ Aquest llibre era al meu costat quan vaig sortir de la tauleta de nit i pots estar segur que és el llibre més fantàstic i sorprenent que hauràs llegit mai.
Vaig agafar el llibre amb les dues mans doncs pesava força, i vaig obrir la tapa per començar-lo a llegir. La primera cosa que vaig veure, a la primera pàgina, ja em va sorprendre, doncs em vaig veure a mi caient de dalt de tot de la prestatgeria dins del pot de pintura transparent. Era un llibre animat, tenia moviment. Les lletres i els dibuixos apareixien i desapareixien segons l’anaves mirant i el més fantàstic de tot és que al peu de pàgina hi havia la inscripció que vaig trobar a l’embolcall.
Bizitza Liburutegia: Sala Jerome 475a
Av/ Bevinguda nº 7751
Les lletres de la inscripció anaven apareixent i desapareixent de forma intermitent com si fos un senyal d’alarma.
_ Aquesta es l’adreça on vull anar. Li vaig dir a la Maragda
_ Ho se. Jo ho se i el llibre també ho sap, però per poder-hi arribar hem de trobar la clau que ens hi porti i aquesta clau només la podrem trobar si esbrinem els enigmes que el llibre ens planteja.
_ Enigmes? Quins enigmes?
_ No siguis impacient! Tot arribarà....
La maragda em va fer tancar el llibre i em va fer sortir de nou a la gran nau.
_ Ara el més important és buscar-te un lloc per dormir, el meu llit és massa petit per tots dos, i tu necessites descansar!!
