DONIBANE GARAZI, L’ORIGEN

-      Tu creus que s’ha adormit?-        Va comentar en Venny, veient que jo m’havia quedat amb el cap repenjat sobre la taula.

-      Mmmmmm, Doncs tot fa pensar que si!

En Venny i la Maragda s’havien quedat una bona estona parlant en aquell antre de mala mort. Parlaren de com s’havien trobat, com és que havien vingut a veure l’espectacle. Van parlar de la tauleta de nit i de la meva arribada. El llibre animat, el somni del far i la calaixera màgica.

En Venny es va interessar força per la calaixera i escoltava entusiasmat com la Maragda li anava desvetllant tots els seus descobriments.

-      I tú? -         va correspondre la Maragda        - Tu d’on has sortit?

-      Ja t’ho he dit abans. Un dia vaig aparèixer dins d’una de les maletes d’en Rosty quan ell tornava d’un espectacle a Espanya, crec que era a un poblet de Navarra.  Com es deia...? Ga, ga...

-      Gavina!!    Va exclamar la maragda impulsivament

-      No, no, era un nom més... més basc!  Garazi, “Donibane Garazi”-  va exclamar finalment en Venny orgullós d’haver-se’n recordat.

En Venny va estar una bona estona explicant, tot rient,  com es va sorprendre aquell policia de duanes en obrir la maleta i trobar-LO allí tot arraulit, entre les coses d’en Rosty.

-      De fet, -     Va comentar en Venny       - Li va costar una bona estona convèncer al policia que havia estat cosa meva, que m’havia estat buscant i havia estat jo qui m’havia amagat dins la maleta.

En Venny va somriure mentre recordava.

-      Però si ell no et coneixia!! - Va exclamar la nena que s’havia ficat de ple en la història.

-      Cert, no ho sabia, però va trobar que era la explicació menys compromesa i més creïble en aquella situació. Pensa que érem a la frontera amb França i en Rosty no es podia permetre que el detinguessin.

-      Continua, continua!!

-      Bé, doncs un cop ens van deixar marxar, vaig pujar al seu cotxe i va començar un interrogatori de luxe. Qui ets? Quants anys tens? D’on has sortit? Com és que erets a la meva maleta? Etc, etc. Però jo no en sabia res de mi, ni tan sols com em deia. Anava vestit amb uns texans estripats i un jersei granat de coll rodó, amb una inscripció daurada que posava  Venskab Varigheder, així que van deduïr que era el meu nom.

 En Venny va explicar a la Maragda com en Rosty el va adoptar i li va proposar de participar del seu numero.

-      I com és que sabies que vindríem?-    Va preguntar la maragda

-      Doncs és una mica difícil d’explicar-    Va respondre en Venny.     -El cas és que quan en Rosty em va trobar, també portava una bossa amb mi, i dins d’ella hi havia un marc de fotos i un diari. En el marc sortíem nosaltres tres donant de menjar formatge a una rata. La foto és en blanc i negre però es veu clarament que som en un prat, perquè hi havia unes vaques pasturant.

-      I en Tobyas es veu a la foto?-     va interrompre la Maragda embadalida.

-      Si! Es veu perfectament.

-      I el diari?   Que hi posava?

-      Doncs el diari constava de dues parts. Al principi de tot només hi havia noms estranys. Primer no sabia que eren però més tard vaig esbrinar que es tractava de noms de pobles i ciutats. Entre ells hi havia el nom del poble on en Rosty em va trobar, “Donibane Garazi”.

En aquell moment de la conversa  vaig tenir un sobresalt, com una compulsió que va fer que taula i cadira es belluguessin i els gots que hi havia a sobre la taula es tombessin vessant el  refresc de taronja que duien dins.

-      Vigila!  Que ho tombes tot! -         Va esbroncar la Maragda aixecant els braços, ja que es va endur la pitjor part de la destrossa i va quedar tota mullada.

En Venny no es podia contenir el riure.

-      Vigila, que no se n’escapi cap!!! Les bombolles, les bombolles!!!!- vaig cridar desesperat.

En Venny em agafar per l’esquena i em va sacsejar per intentar calmar-me.

-      Tranquil, tranquil! Ets aquí amb nosaltres, no pateixis!

Vaig estar una bona estona confós. No sabia on era. Feia un moment em perseguien unes algues gegants i uns peixos de colors i ara...Ara tornava a ser allà amb els meus amics.

M’havia tornat a passar! Una suma de sensacions molt fortes m’envaïen i de cop i volta desapareixien com si res. No tenia clar si allò era alguna resposta a les infinites preguntes que envoltaven els meus pensaments.

-      En Venny ens estava explicant la seva història i tu t’has quedat adormit.-          Concloent com sempre, va exclama la Maragda. -Ara ens anava a explicar que hi havia a la segona part del diari.

-      Quin diari?         Evidentment no tenia ni idea de que m’estaven parlant.

En Venny em va fer un resum ràpid i va continuar amb la seva història. Però mentre ell parlava el meu cap encara estava en aquell bosc gris d’algues intentant recordar coses que em semblessin importants.

-      Bé i això es tot.- Va finalitzar en Venny, satisfet de la seva capacitat de síntesi.

-      El que no entenc...-             Va dir la Maragda.      -és quina relació hi ha entre les ciutats, la fotografia i els noms en majúscules.

En Venny , mentre jo badava, havia explicat que a la segona part del seu diari, a partir de la pagina 10, hi havia una capçalera a cada pàgina, amb una paraula escrita en Majúscules. La paraula era gran, estava subratllada i  centrada en cada un dels fulls, però a sota seu no hi havia res. Estava en blanc.

-      Vaig provar d’esbrinar quin significat tenien  aquelles paraules però mai ho vaig aconseguir.- Va dir  justificant-se, en Venny.

S’havia fet tard, l’espectacle feia estona que s’havia acabat. El saxofonista ja no tocava i estava  recollint. La cambrera mal tenyida netejava amb desgana les tauletes que havien anat quedant lliures i  posava les cadires al damunt.

-      És tard-     Va dir la Maragda       -Hauríem de marxar.

-      Jo vinc amb vosaltres!

La Maragda i jo ens vam mirar.

-      No patiu, en Rosty ja ho sap. Sabia que quan us trobés vindria amb vosaltres. Aquest numero que hem fet avui era el nostre numero final. L’havíem preparat esperant aquest dia.

La Maragda va somriure i el va agafar del braç, i s’hi va acostar una mica massa pel meu gust.

-      Molt bé! Doncs anem! Que tenim  moltes coses per fer!!

Va estirar d’en Venny,  i jo em vaig quedar un moment aturat i desconcertat.

-      Va! Vine! 

Amb l’altre braç, el que tenia lliure,  la Maragda des del peu de l’escala em va fer un gest insistent d’apropament . Em vaig apropar lentament i ella em va agafar la ma i em va estirar també. Vaig sentir un esglai i vaig pujar amb ells l’escala. Seguia absort amb els meus pensaments. I ara també confós per aquell  estrany calfred  que va recórrer el meu cos durant aquell moment.

                                                         

GRIS

Feia molt de fred. Quasi no em quedaven forces. Les mans se m’escorrien i mica en mica se m’anava escapant aquell cable immens. No volia mirar avall. Vaig fer diversos intents d’enganxar-me amb les cames i m’anava sacsejant per aconseguir-ho.

Estava sol. No es veia res, tot era boirina, tot era d’un blanc grisenc. Sense ombres, sense formes, sense res que em fes pensar que hi havia algú al meu costat encara, que no ho semblés.

Se’m gelaven les mans. Finalment vaig aconseguir enganxar-me al cable amb un dels peus i després va ser fàcil enganxar l’altre. No veia ni l’origen ni la fi d’aquell cable infinit.

Vaig decidir moure’m cap alguna banda, movent sincrònicament cames i braços però ben aviat me’n vaig cansar. Allò no tenia destí. No podia més!

No tinc clar si va ser un impuls o senzillament que les forces em van fallar. De cop i volta vaig deixar anar el cable de les mans i vaig quedar penjant només dels peus. Vaig sentir com la sang baixava de pressa impulsada per un cor que bategava sense ordre ni  control. L’escalfor em recorria i em confortava. Era una sensació agradable. Amb els ulls tancats vaig deixar caure els braços avall de forma  que tot el cos em va cruixir . Vaig estar així tan sols un moment. Un moment etern i plaent. Estava relaxat, amb la ment en blanc. El cor tornava al seu ordre i ara les respiracions eren llargues i profundes.

Va ser un moviment suau i delicat. Parant atenció a no destorbar aquell moment. Com vigilant de que ningú s’adonés del que anava a fer. Va ser fàcil. Els peus es van deslligar com desprenent-se d’un pes feixuc i vaig començar a volar.

No era un vol d’ocell, més aviat com el d’una fulla de roure en caure a la tardor. Levitava suaument mentre descendia sense destí. Vaig obrir els braços per sentir el plaer de l’aire en envair el meu cos.

Va ser en aquell moment quan milers de cintes s’entortolligaven al meu voltant. El descens va deixar de ser uniforme. La pau va desaparèixer per donar pas a la inquietud.

-      Que era tot allò?

Vaig incorporar-me al mateix temps que seguia baixant i això va accelerar la velocitat de caiguda. Les cintes em fregaven  la cara i els braços i se m’enganxaven a les cames.

Eren de color verdós, quasi negre. D’un pam d’ample i una llargària extrema.

Em vaig espantar i vaig començar a mourem descontrolada ment   per intentar agafar-me a alguna d’aquelles immenses formes gelatinoses que naixien del buit. Semblaven plantes o algues i s’anaven movent com si em volguessin atrapar.

Finalment vaig ser jo que en vaig atrapar una! La vaig agafar fort amb les dues mans i així vaig frenar la caiguda. Tot seguia gris tret d’aquelles cintes verdes. Vaig esbufegar.

Lliscar per aquelles cintes un cop vaig tenir el control de la situació era relativament fàcil.

A mida que baixava la sensació de fredor disminuïa i la humitat augmentava. Sentia que alguna cosa anava a canviar. M’envaïa de nou el neguit del desconegut. Baixava i baixava i de sobte la grisor va desaparèixer.

No se com ni perquè però de sobte em vaig veure immers en una peixera. No era molt gran i l’aigua era neta i transparent. Jo era allà, petit, com un d’aquells peixets de colors tropicals que badaven tranquil·lament  obrint i tancant la boca. Enganxat com un gamarús a aquelles finíssimes algues d’aquari. Notant com milions de bombolles d’oxigen sortien d’aquell tub.

Aquells peixos que a mi em semblaven gegants no em feien ni mica de gràcia. Així que vaig provar de sortir de la peixera per on havia vingut, enfilant-me per les algues. Però per alguna estranya raó les algues no sortien de la peixera i a mida que pujava es torçaven amb el meu pes, fent inútil el meu intent. La salvació havien de ser les bombolles. Pujaven amb força a la superfície així que vaig idear un pla.

Si aconseguia posar l’oxigen de moltes bombolles en un recipient tancat potser em permetien enlairar-me suficient per sortir de la peixera. La qüestió era trobar el recipient.

Em vaig treure la jaqueta i la vaig folrar amb trossets d’algues per fer-la impermeable. Com eren gelatinoses s’enganxaven amb facilitat.  Em vaig apropar al flux d’oxigen i amb un moviment rapit i precís el vaig aturar amb la jaqueta. Aquesta es va inflar. Jo l’aguantava per les mànigues i feia força cap avall agafat amb els peus a una argolla de ferro que hi havia al fons . Vaig fer tanta força com vaig poder per incrementar la inèrcia de l’ impuls. Quan vaig deixar anar l’argolla vaig sortir disparat cap amunt, travessant la superfície  de l’aigua i els vorals de la peixera fins caure en un escriptori de grans dimensions.

"Venny" Venskab varigheder

-      I ara Venny, entra sense por per aquesta porta.- Va dir en Rosty picant l’ullet al públic i obrint amablement una petita porta de fusta vermella per tal que en Venny pogués entrar.

Era una sala petita. S’hi accedia per unes escales de pedra humida que es cargolaven en la foscor fins deixar veure aquell antre. Al fons un petit escenari emmarcat en unes cortines de color bordeus, lligades per la cintura.  No hi havia butaques, tot eren petites taules rodones de marbre jaspiat. A la dreta una petita barra on una cambrera mal tenyida anava servint als clients, movent el cos al so d’un saxo. Presidint la barra, al fons i sobre la paret, hi havia un gran mirall on es reflectia un gran cartell de neó que deia “ El Vol de la Gavina”. El rètol era a l’esquerra de l’escenari, enganxat en una paret de maó granat, i just a sobre del saxofonista, un home de trets africans, d’edat avançada i castigat per la vida.

 En  Rosty aparentava uns cinquanta anys. Anava vestit amb un elegant  “Chaqué”  i portava uns guants blancs que es cenyien en aquells dits que no s’acabaven mai. Ell era el que portava l’espectacle. Era un espectacle de màgia en petit format, màgia d’aprop!. En Venny era un noiet d’uns quinze anys però podia passar per dotze tranquil·lament. Era extremadament prim. Se li marcaven els pòmuls a la cara i podies distingir les costelles travessant aquella samarreta de setí. No era molt alt i això li permetia doblegar-se i entrar en espais minúsculs sense massa problema.

Havíem arribat feia una estona. No hi havia massa públic. En una taula una parella menjant-se a petons. En un altre dos homes, amb flaira de mariners, enganxats a una pinta sense dirigir-se la paraula. Una dona recolzada en una de les parets i un parell més conversaven a la barra.

Nosaltres vam entrar mirant de no fer soroll i ens vam asseure en una de les taules més allunyades de l’escenari. Els trucs eren fascinants. Com podia fer desaparèixer un conill o portar una carta d’una banda a l’altre sense que ens l’adonéssim. Era increïble!!

Vaig buscar incansablement qualsevol relació de l’espectacle amb una gavina però res semblava tenir-hi cap referència.

L’espectacle devia d’estar arribant al final  doncs la presentació del següent número va ser singular, amb redoblament de tambors inclosos.

En Rosti va presentar al noiet, en Venny;  que va sortir a l’escenari portant una mena d’armariet petit, de múltiples colors, a sobre d’una tauleta amb rodes.

-      I ara, senyores i senyors us presentem el numero estrella de l’espectacle!! – Va cridar dirigint-se al públic i movent els braços donant l’entrada al seu acompanyant. – El vol de la Gavina!!

La Maragda i jo ens vam mirar amb complicitat. 

En Rosti, aquell mag que ratllava la cinquantena,  va fer posar en Venny a un costat per deixar lliure la visió de l’armari. Va obrir les portes per demostrar que no hi havia res a dins i va passar la ma per sobre i per sota del moble evidenciant que tampoc hi havia fils ni res que pogués ser sospitós de moure l’andròmina.

-      I ara Venny, entra sense por per aquesta porta.- Va dir en Rosty picant l’ullet al públic i obrint amablement una petita porta de fusta vermella per tal que en Venny pogués entrar.

El moble i sobretot la porta eren extremadament petits en comparació amb en Venny, que es va haver de doblegar com si fos de goma per tal de poder entrar. Va passar-hi primer una cama, després el cap i un braç i quan ja tenia mig cos a dins va pujar l’altre cama i l’altre braç.

Quan en Venny va ser a dins va saludar al públic amb la ma i en Rosty va tancar suaument la porta vermella.

-      Ara senyores i senyors necessito silenci per poder transmetre amb la meva ment el destí on vull que vagi el nostre amic Venny.

A la sala va sonar un murmuri abans de fer-se el silenci total. Els pocs llums que hi havia es van apagar deixant tant sols el canó de llum que il·luminava aquella capseta de fusta on hi havia entrat en Venny. El saxofonista va començar a tocar una cançó molt lentament. Tant lentament com el sorprenent moviment de la capseta de fusta. L’armari es va separar de la taula, va començar a pujar com si levités. Ho feia de manera suau i pausada, al ritme que en Rosty marcava amb els braços i les mans esteses.

El moble, amb en venny a dins, pujava i pujava... Quan va ser a una certa alçada es va aturar i va girar 360º de manera que en vam veure totes les cares.

La Maragda i jo estàvem embadalits mirant de trobar el truc. No vam intercanviar cap paraula durant aquells instants.

Quan l’armari ja havia girat del tot, el mag va obrir una de les dues portetes per tal que en Venny tragués la ma, confirmant que encara era allà. El saxofonista seguia tocant, amb els ulls tancats com si la cosa no anés amb ell. La cambrera es mirava al mirall de la barra i s’arreglava el cabell mentre mastegava, amb la boca oberta, un xiclet.

En aquell moment l’armari va començar a oscil·lar com un pèndol de banda a banda de l’escenari. La cambrera es va girar. En Rostí dirigia amb les mans la trajectòria del moviment. Ho feia cada vegada de forma més vigorosa, com si fos un director d’orquestra. El moble es movia cada vegada més ràpid i amb més amplitud fins que en un moment donat va donar la volta sencera i es va aturar en tornar de nou a la posició inicial. En aquets moments la música va deixar de sonar i després d’un petit impàs es van començar a arrencar uns quants aplaudiments que poc desprès van ser generalitzats.

En Rosty es va posar aquell dit blanc a la boca en senyal de silenci i poc a poc va anar obrint les portetes vermelles de l’armari. Quan van ser obertes del tot hi va posar la ma a dins per demostrar que novament no hi havia res. En Venny havia desaparegut!!!

Es va sentir un OooooooH! General quan de sobte, el canó que il·luminava l’escenari es va començar a moure com si busqués alguna cosa. Va recórrer tota la sala fins que de forma sorprenent ens va il·luminar a nosaltres i es va aturar. Aquella llum era massa intensa per aguantar amb els ulls oberts i tant la Maragda com jo vam haver de girar la cara i protegir-nos els ulls amb el braç. En aquell moment vam sentir l’escalfor d’uns braços sobre les nostres espatlles. Tothom va aplaudir, ara sí, amb molta efusivitat. Era en Venny!!

-      És curiós veure unes mans que aplaudeixen soles -              Va murmurar en Venny a l’orella de la Maragda.

En Rosty es va acomiadar d’aquell públic entregat  mentre dues hostesses recollien tot el material de l’actuació. L’Home negre del Saxo va continuar tocant com si res hagués passat. La gent va començar a parlar i l’ambientació general va canviar. I nosaltres érem allà amb aquell noiet desnodrit que va aparèixer del no res...