- I ara Venny, entra sense por per aquesta porta.- Va dir en Rosty picant l’ullet al públic i obrint amablement una petita porta de fusta vermella per tal que en Venny pogués entrar.
Era una sala petita. S’hi accedia per unes escales de pedra humida que es cargolaven en la foscor fins deixar veure aquell antre. Al fons un petit escenari emmarcat en unes cortines de color bordeus, lligades per la cintura. No hi havia butaques, tot eren petites taules rodones de marbre jaspiat. A la dreta una petita barra on una cambrera mal tenyida anava servint als clients, movent el cos al so d’un saxo. Presidint la barra, al fons i sobre la paret, hi havia un gran mirall on es reflectia un gran cartell de neó que deia “ El Vol de la Gavina”. El rètol era a l’esquerra de l’escenari, enganxat en una paret de maó granat, i just a sobre del saxofonista, un home de trets africans, d’edat avançada i castigat per la vida.
En Rosty aparentava uns cinquanta anys. Anava vestit amb un elegant “Chaqué” i portava uns guants blancs que es cenyien en aquells dits que no s’acabaven mai. Ell era el que portava l’espectacle. Era un espectacle de màgia en petit format, màgia d’aprop!. En Venny era un noiet d’uns quinze anys però podia passar per dotze tranquil·lament. Era extremadament prim. Se li marcaven els pòmuls a la cara i podies distingir les costelles travessant aquella samarreta de setí. No era molt alt i això li permetia doblegar-se i entrar en espais minúsculs sense massa problema.
Havíem arribat feia una estona. No hi havia massa públic. En una taula una parella menjant-se a petons. En un altre dos homes, amb flaira de mariners, enganxats a una pinta sense dirigir-se la paraula. Una dona recolzada en una de les parets i un parell més conversaven a la barra.
Nosaltres vam entrar mirant de no fer soroll i ens vam asseure en una de les taules més allunyades de l’escenari. Els trucs eren fascinants. Com podia fer desaparèixer un conill o portar una carta d’una banda a l’altre sense que ens l’adonéssim. Era increïble!!
Vaig buscar incansablement qualsevol relació de l’espectacle amb una gavina però res semblava tenir-hi cap referència.
L’espectacle devia d’estar arribant al final doncs la presentació del següent número va ser singular, amb redoblament de tambors inclosos.
En Rosti va presentar al noiet, en Venny; que va sortir a l’escenari portant una mena d’armariet petit, de múltiples colors, a sobre d’una tauleta amb rodes.
- I ara, senyores i senyors us presentem el numero estrella de l’espectacle!! – Va cridar dirigint-se al públic i movent els braços donant l’entrada al seu acompanyant. – El vol de la Gavina!!
La Maragda i jo ens vam mirar amb complicitat.
En Rosti, aquell mag que ratllava la cinquantena, va fer posar en Venny a un costat per deixar lliure la visió de l’armari. Va obrir les portes per demostrar que no hi havia res a dins i va passar la ma per sobre i per sota del moble evidenciant que tampoc hi havia fils ni res que pogués ser sospitós de moure l’andròmina.
- I ara Venny, entra sense por per aquesta porta.- Va dir en Rosty picant l’ullet al públic i obrint amablement una petita porta de fusta vermella per tal que en Venny pogués entrar.
El moble i sobretot la porta eren extremadament petits en comparació amb en Venny, que es va haver de doblegar com si fos de goma per tal de poder entrar. Va passar-hi primer una cama, després el cap i un braç i quan ja tenia mig cos a dins va pujar l’altre cama i l’altre braç.
Quan en Venny va ser a dins va saludar al públic amb la ma i en Rosty va tancar suaument la porta vermella.
- Ara senyores i senyors necessito silenci per poder transmetre amb la meva ment el destí on vull que vagi el nostre amic Venny.
A la sala va sonar un murmuri abans de fer-se el silenci total. Els pocs llums que hi havia es van apagar deixant tant sols el canó de llum que il·luminava aquella capseta de fusta on hi havia entrat en Venny. El saxofonista va començar a tocar una cançó molt lentament. Tant lentament com el sorprenent moviment de la capseta de fusta. L’armari es va separar de la taula, va començar a pujar com si levités. Ho feia de manera suau i pausada, al ritme que en Rosty marcava amb els braços i les mans esteses.
El moble, amb en venny a dins, pujava i pujava... Quan va ser a una certa alçada es va aturar i va girar 360º de manera que en vam veure totes les cares.
La Maragda i jo estàvem embadalits mirant de trobar el truc. No vam intercanviar cap paraula durant aquells instants.
Quan l’armari ja havia girat del tot, el mag va obrir una de les dues portetes per tal que en Venny tragués la ma, confirmant que encara era allà. El saxofonista seguia tocant, amb els ulls tancats com si la cosa no anés amb ell. La cambrera es mirava al mirall de la barra i s’arreglava el cabell mentre mastegava, amb la boca oberta, un xiclet.
En aquell moment l’armari va començar a oscil·lar com un pèndol de banda a banda de l’escenari. La cambrera es va girar. En Rostí dirigia amb les mans la trajectòria del moviment. Ho feia cada vegada de forma més vigorosa, com si fos un director d’orquestra. El moble es movia cada vegada més ràpid i amb més amplitud fins que en un moment donat va donar la volta sencera i es va aturar en tornar de nou a la posició inicial. En aquets moments la música va deixar de sonar i després d’un petit impàs es van començar a arrencar uns quants aplaudiments que poc desprès van ser generalitzats.
En Rosty es va posar aquell dit blanc a la boca en senyal de silenci i poc a poc va anar obrint les portetes vermelles de l’armari. Quan van ser obertes del tot hi va posar la ma a dins per demostrar que novament no hi havia res. En Venny havia desaparegut!!!
Es va sentir un OooooooH! General quan de sobte, el canó que il·luminava l’escenari es va començar a moure com si busqués alguna cosa. Va recórrer tota la sala fins que de forma sorprenent ens va il·luminar a nosaltres i es va aturar. Aquella llum era massa intensa per aguantar amb els ulls oberts i tant la Maragda com jo vam haver de girar la cara i protegir-nos els ulls amb el braç. En aquell moment vam sentir l’escalfor d’uns braços sobre les nostres espatlles. Tothom va aplaudir, ara sí, amb molta efusivitat. Era en Venny!!
- És curiós veure unes mans que aplaudeixen soles - Va murmurar en Venny a l’orella de la Maragda.
En Rosty es va acomiadar d’aquell públic entregat mentre dues hostesses recollien tot el material de l’actuació. L’Home negre del Saxo va continuar tocant com si res hagués passat. La gent va començar a parlar i l’ambientació general va canviar. I nosaltres érem allà amb aquell noiet desnodrit que va aparèixer del no res... 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada