Dit i Fet !!

En aquesta pàgina trobareu tots els encàrrecs que heu demanat...

Comencem pel primer encàrrec:

EL CLUB DE LES GOTES “PIJAS”

Es veu que és sabut per tothom que paral·lelament al nostre món, el món dels humans i els animals, al món de les grans ciutats, els pobles i els camps; hi ha un altre món diferent i estrany. Un món fantàstic i sorprenent que conviu amb nosaltres sense que ens adonem.

Es tracta del meravellós món de les gotes d’aigua.

Les gotes d’aigua estan organitzades d’una manera ben curiosa, ja que els agrada estar amb altres gotes segons el grau de fred o calor que tenen.

Les gotes més caloroses, les que sempre surten al pati sense jaqueta i suen contínuament, sovint es troben al club del xà-xà-xà. És un club de dansa moderna on cada dia poden saltar i ballar com a boges fins a quedar exhaustes.

Hi ha un altre tipus de gotes no tan caloroses, però també molt selectes; que prefereixen passar les estones de lleure prop de la platja o dins dels rius. Els agrada més el contacte amb les altres gotes i viatjar juntes per diferents parts de la Terra. De vegades, són a dalt de tot de les muntanyes i de vegades prefereixen baixar al nivell del mar.

Finalment, trobem un últim tipus de gotes. Aquestes em fan una mica més de respecte perquè són més serioses. No s’acostumen a bellugar gaire i quan ho fan, sempre és amb molta classe i amb moviments lents i pausats. Aquestes últimes són una mica fredoliques i prefereixen estar molt a prop les unes de les altres per no passar tant de fred i de vegades porten un abric molt suau de color blanc.

En el món de les gotes és molt important viatjar. No els agrada gens estar sempre en un mateix lloc. S’avorreixen profundament quan porten una estona fent el mateix i per tant sempre van d’un lloc a altre coneixent diferents paisatges.

Un bon dia, passejant pel bosc em vaig trobar una gota d’aigua sobre el pètal d’una flor vermella. Era una gota preciosa. Brillava sota la llum del sol igual que brillen les pedres precioses i somreia mentre jo passava...

-      On vas foraster? -Va dir en to sarcàstic.

-       A cap lloc concret, simplement passejo. -Vaig respondre sorprès.

Tot seguit em va convidar a estirar-me sobre gespa i contemplar el paisatge tranquil·lament.

-      Saps que? Tothom hauria de poder gaudir d’aquets moments. És un plaer poder estirar-se i no fer res. Jo ja n’estic una mica farta d’anar amunt i avall tot el dia!

No em vaig atrevir a portar-li la contrària però vaig pensar que no feia gaire cara d’anar enlloc.

-      Perquè ho dius això?

I la goteta d’aigua em va començar a explicar la seva vida...

_Mira foraster... jo vaig néixer fa molts i molts anys en una mar molt llunyà que es diu Carib. Era feliç en companyia d’altres gotetes petites com jo. Jugava amb els peixos de colors i de vegades amb algun que altre tauró.

Un bon dia vaig veure que moltes de les meves amigues feien les maletes i vaig preguntar:

-      Per què feu les maletes a on voleu anar?

Les meves amigues estaven cansades de fer sempre el mateix així que van aprofitar que feia força calor per visitar a les seves cosines, les del club del xà-xà-xà.

Així doncs amb la calor es van evaporar i van anar de festa amb les seves cosines.

-      I on era la festa? - vaig preguntar.

Doncs la festa sempre és a dalt del cel. Hi ha diferents sales i discoteques com “El Cirrus Night Club”  la sala “Cumulonimbus” o l’Estratus Disco Mòbil. I el més curiós és que totes les sales tenen forma de núvol.

Vam estar un parell de dies ballant sense parar i no ens vam adonar que el vent ens va portar fins a zones muntanyoses...

-      I quin problema hi ha goteta?

-      Ostres! És que no t’enteres eh? Tu no saps que a les zones muntanyoses hi fa molt de fred?

-      Si, però no hi veig la relació...

La goteta em va explicar que a les seves cosines, les del club del xà,xà-xà, no els agradava gens això del fred, ja que quan feia fred, començaven a tremolar i no podien ballar. Si no ballaven les feien fora de la discoteca i queien en picat un altre cop al terra.

Em va semblar entendre-ho una mica i vaig deixar que continués...

Es veu que quan va caure dels núvols la goteta estava morta de fred i va haver de menester un d’aquells abrics blancs. Es va embolicar amb el seu abric blanc i es va encongir tant com va poder per anar entrant en calor. La goteta, ara blanca com la neu anava caient i caient lentament fins que va aterrar al cim d’una muntanya.

Va pensar que allò no estava del tot malament. Hi va trobar unes altres gotetes que no coneixia però amb les que de seguida va fer amistat. No eren tan “marxoses” com les seves cosines però semblaven interessants.

La goteta va estar amb elles uns quants dies. Parlaven de coses i miraven com els nens i nenes lliscaven per sobre dels seus abrics blancs amb trineus de fusta i bufandes llampants.

Un bon dia el sol va lluir més del que era normal. Començava a fer calor i la goteta es va treure l’abric. Ja no tenia tantes ganes de conversar amb les seves amigues i necessitava allunyar-se’n una mica. Al principi es va sentir una mica malament perquè li donava la sensació que les traïa, però ben aviat es va adonar que no era la única i va veure com altres gotetes començaven a lliscar muntanya avall fins arribar al riu.

Això va ser força divertit, semblava un tobogan gegant! Lliscava i lliscava riu avall sense parar fins que de sobte va sentir que volava. El riu havia desaparegut!

Va volar durant una estona rodejada d’altres gotetes entremaliades com ella fins que novament va retrobar el riu. Però ara el riu no era tan divertit, no lliscava tant i es desplaçava poquet a poquet.

Després d’uns dies la goteta va tornar a veure peixets i va pensar:

-      Torno a ser a casa!!

Però els peixets no eren de colors i no hi havia taurons!!

La goteta havia arribat al mar, però no era el seu mar.

Va intentar establir noves amistats però un altre cop quan ja es trobava a gust va haver de tornar a fer les maletes i pujar cap al cel.

I aquesta història es va anar repetint i repetint fins que un dia, quan estava de festa, el núvol on era ella va xocar de sobte amb un altre núvol a causa del vent fent un gran terrabastall. Totes les gotetes de la festa van caure precipitadament sobre un prat de gespa verda i des d’aleshores la goteta cansada de viatjar, contempla plàcidament com passegen els forasters com jo.

És per això que amb els meus amics sempre diem que les gotes son “unes pijas”. Perquè no els agrada treballar i sempre estan de vacances, o bé a la muntanya esquiant, o bé al club nàutic, o ballant sense parar.

I amb una mica d’aquí i una mica d’allà,

al Club de les Gotes Pij@s, famós arreu del món,

no es para de ballar !!!

Hola amics de l'Agnès Armengol aquí va l'encàrrec de la historia de terror... Us recomano que no la llegeiu tot sols !!!

LES CALAVERES TERRORÍFIQUES

Hi havia una vegada un grup d’amics que anaven a una escola de Sabadell i un bon dia van decidir anar d’excursió per viure una experiència diferent.

Van preparar les seves motxilles i quan el sol començava a sortir van iniciar el seu camí.

Van caminar i caminar fins a sortir de la ciutat i entrar en un bosc fosc i humit de tant frondosos que eren els seus arbres.

Quan portaven una bona estona caminant i ja estaven molt cansats van decidir parar per fer un mos i descansar una mica.

En tot això el cel s’anava enfosquint per moments i un dels nens, mirant el cel, va dir:

_ Ei nois! Crec que s’aproxima una tempesta caldria buscar un lloc per aixoplugar-nos.

Van recollir totes les coses i van córrer en direcció a una vella casa abandonada que veien a la llunyania.

Quan encara no havien arribat, unes gotes grosses com a taronges van començar a caure amb força i els nois van haver de córrer encara més fins arribar al portal.

La casa tenia un aspecte molt fúnebre i a més a més al darrere del jardí hi havia un cementiri.

Un del nois va empènyer la porta i aquesta es va obrir tot grinyolant...

Nyiiiiiiiiieeeeeec!!

El soroll era tan esgarrifós que la Maru, la Fàtima i la Kautar es van espantar molt i es van agafar entre elles per protegir-se.

De sobte, un tro molt gran es va deixar sentir a sobre mateix de la casa i tots els nens van córrer a sota l’escalinata perquè semblava que la casa havia de caure.

Pels finestrals de la casa no paraven de veure’s llampecs que il•luminaven tota l’estança, i coincidint amb un d’aquests llampecs van veure esgarrifats que dels sostre de la casa penjaven tot de calaveres que es bellugaven cada cop que sonava un tro.

Els nens estaven morts de por, i només el Youssef i el Ramon tenien prou sang freda per animar als seus companys.

_ No passa res! Van dir, Només és una tempesta!

Van trobar unes espelmes sobre un moble i van decidir explorar la casa per trobar un lloc per poder dormir.

Tots tenien molta por de que en qualsevol moment aparegués un esperit maligne, un zombie o un fantasma; i anaven molt a poc a poc i molt juntets. L’Ahmed anava al davant amb el Dani i portaven l’espelma que els il•luminava.

Quan van arribar al pis de dalt es van trobar en un passadís llarguíííísim i ple de portes tancades i de diferents mides.

El Joaquin, que era una mica “xulin” va dir:

_ jo no tinc por ni dels Zombies ni dels fantasmes. Estic segur que no existeixen, el que hauríem de fer és trobar una porta de la nostra mida i entrar a dormir.

Totes les portes eren diferents. Tenien diferents alçades i diferents amplades i també eren de colors diferents.

Tots junts van decidir entrar a la primera porta. Era molt petiteta i molt estreteta així que per entrar es van haver d’ajupir.

Quan van ser tots a dins, la porta es va tancar de sobte i una ràfega d’aire va apagar l’espelma.

_ Ui, ai, quina poooooor!!! Sortim, sortim d’aquí !!!

I quan van sortir i van aconseguir encendre de nou l’espelma es van adonar que la Clementina havia desaparegut!!!

La van cridar i cridar, però ella no contestava, així que van decidir continuar...

La segona porta era molt alta i de color vermell. Per poder-la obrir van haver d’empènyer tots junts i a la vegada. Un cop a dins es van adonar que tota l’habitació era plena de miralls i que tots els nens estaven reflectits milions de vegades.

_ Quin mareig!! Va dir la Fàtima

_ és veritat, aquest tampoc és un lloc adequat per dormir.

Així que van sortir i quan eren a fora es va adonar que el Youssef també havia desaparegut!

El van cridar moltes vegades, però tampoc van rebre contestació així que van decidir continuar...

La tercera porta estava inclinada com si fos una un tobogan, així que per entrar van haver d’inclinar el cos com si s’anessin a caure.

Un cop a dins es van adonar que del sostre i de les parets penjaven unes teranyines gegants amb unes aranyes també gegants.

_ Quin fàstic!! Va dir la Nerea

I van decidir que tampoc era un lloc adequat per dormir així que van sortir de nou a fora i quan eren a fora es van adonar que el Ramon també havia desaparegut!

El van cridar moltes vegades, però en cap moment van rebre contestació, així que van decidir continuar...

I així, successivament van anar entrant a totes i cada una de les portes i en cap de les habitacions els semblava adequat passar la nit. I a cada una de les habitacions perdien un dels companys fins que només van quedar la Sònia i en Joaquin.

_ Ara potser si que tinc una mica de por! Va dir en Joaquin a la Sònia.

I la Sònia amb bon criteri va dir que el millor seria anar a buscar ajuda.

Van baixar les escales i quan eren a baix, un gran llampec va il•luminar de nou tota la sala d’estar i amb ella totes les calaveres que penjaven del sostre.

En Joaquín i la Sònia van quedar terroritzats quan van veure que dels ulls de cada una de les calaveres sortia un penjoll, una polsera, una bufanda... De cada una d’elles sortia un objecte personal de cada un dels amics que havien desaparegut.

Estaven morts de por i es van posar a plorar en un racó perquè pensaven que havien perdut als seus amics per sempre però de sobte van començar a sentir unes rialles que cada cop es feien més fortes i la llum de moltes espelmes van il•luminar l’estança.

Van començar a sortir nens i nenes disfressats de zombies i fantasmes de totes les portes i de tots els racons i tots ells reien de la cara d’espantats que feien tots dos.

_ D’on sortiu tots vosaltres, no fa gràcia hem perdut els nostres amics!!!

_ Tranquils que els vostres amics s’estan maquillant per participar del nostre ball de disfresses, voleu apuntar-vos?

En Joaquin i la Sonia, que encara no s’ho acabaven de creure es van mirar i van dir que si.

_ Pot ser divertit! Jo hem disfressaré de vampiressa

_ i jo seré un Home llop! Va dir en Joaquin

I així després de l’ensurt van gaudir d’una fantàstica festa de Halloween.

Espero que la història us hagi agradat i no us hagi fet massa por....

Fins aviaaaaaat!

Tobyas