GRIS

Feia molt de fred. Quasi no em quedaven forces. Les mans se m’escorrien i mica en mica se m’anava escapant aquell cable immens. No volia mirar avall. Vaig fer diversos intents d’enganxar-me amb les cames i m’anava sacsejant per aconseguir-ho.

Estava sol. No es veia res, tot era boirina, tot era d’un blanc grisenc. Sense ombres, sense formes, sense res que em fes pensar que hi havia algú al meu costat encara, que no ho semblés.

Se’m gelaven les mans. Finalment vaig aconseguir enganxar-me al cable amb un dels peus i després va ser fàcil enganxar l’altre. No veia ni l’origen ni la fi d’aquell cable infinit.

Vaig decidir moure’m cap alguna banda, movent sincrònicament cames i braços però ben aviat me’n vaig cansar. Allò no tenia destí. No podia més!

No tinc clar si va ser un impuls o senzillament que les forces em van fallar. De cop i volta vaig deixar anar el cable de les mans i vaig quedar penjant només dels peus. Vaig sentir com la sang baixava de pressa impulsada per un cor que bategava sense ordre ni  control. L’escalfor em recorria i em confortava. Era una sensació agradable. Amb els ulls tancats vaig deixar caure els braços avall de forma  que tot el cos em va cruixir . Vaig estar així tan sols un moment. Un moment etern i plaent. Estava relaxat, amb la ment en blanc. El cor tornava al seu ordre i ara les respiracions eren llargues i profundes.

Va ser un moviment suau i delicat. Parant atenció a no destorbar aquell moment. Com vigilant de que ningú s’adonés del que anava a fer. Va ser fàcil. Els peus es van deslligar com desprenent-se d’un pes feixuc i vaig començar a volar.

No era un vol d’ocell, més aviat com el d’una fulla de roure en caure a la tardor. Levitava suaument mentre descendia sense destí. Vaig obrir els braços per sentir el plaer de l’aire en envair el meu cos.

Va ser en aquell moment quan milers de cintes s’entortolligaven al meu voltant. El descens va deixar de ser uniforme. La pau va desaparèixer per donar pas a la inquietud.

-      Que era tot allò?

Vaig incorporar-me al mateix temps que seguia baixant i això va accelerar la velocitat de caiguda. Les cintes em fregaven  la cara i els braços i se m’enganxaven a les cames.

Eren de color verdós, quasi negre. D’un pam d’ample i una llargària extrema.

Em vaig espantar i vaig començar a mourem descontrolada ment   per intentar agafar-me a alguna d’aquelles immenses formes gelatinoses que naixien del buit. Semblaven plantes o algues i s’anaven movent com si em volguessin atrapar.

Finalment vaig ser jo que en vaig atrapar una! La vaig agafar fort amb les dues mans i així vaig frenar la caiguda. Tot seguia gris tret d’aquelles cintes verdes. Vaig esbufegar.

Lliscar per aquelles cintes un cop vaig tenir el control de la situació era relativament fàcil.

A mida que baixava la sensació de fredor disminuïa i la humitat augmentava. Sentia que alguna cosa anava a canviar. M’envaïa de nou el neguit del desconegut. Baixava i baixava i de sobte la grisor va desaparèixer.

No se com ni perquè però de sobte em vaig veure immers en una peixera. No era molt gran i l’aigua era neta i transparent. Jo era allà, petit, com un d’aquells peixets de colors tropicals que badaven tranquil·lament  obrint i tancant la boca. Enganxat com un gamarús a aquelles finíssimes algues d’aquari. Notant com milions de bombolles d’oxigen sortien d’aquell tub.

Aquells peixos que a mi em semblaven gegants no em feien ni mica de gràcia. Així que vaig provar de sortir de la peixera per on havia vingut, enfilant-me per les algues. Però per alguna estranya raó les algues no sortien de la peixera i a mida que pujava es torçaven amb el meu pes, fent inútil el meu intent. La salvació havien de ser les bombolles. Pujaven amb força a la superfície així que vaig idear un pla.

Si aconseguia posar l’oxigen de moltes bombolles en un recipient tancat potser em permetien enlairar-me suficient per sortir de la peixera. La qüestió era trobar el recipient.

Em vaig treure la jaqueta i la vaig folrar amb trossets d’algues per fer-la impermeable. Com eren gelatinoses s’enganxaven amb facilitat.  Em vaig apropar al flux d’oxigen i amb un moviment rapit i precís el vaig aturar amb la jaqueta. Aquesta es va inflar. Jo l’aguantava per les mànigues i feia força cap avall agafat amb els peus a una argolla de ferro que hi havia al fons . Vaig fer tanta força com vaig poder per incrementar la inèrcia de l’ impuls. Quan vaig deixar anar l’argolla vaig sortir disparat cap amunt, travessant la superfície  de l’aigua i els vorals de la peixera fins caure en un escriptori de grans dimensions.