Xic, xic però eixerit !!!

Vet aquí una vegada un minyó molt eixerit, que sempre que la mare feia bugada ell corria i saltava pel jardí. Li agrada passar per sota els llençols quan bufava el vent i els aixecava com si fossin veles de vaixell. De vegades topava amb ells com si els volgués travessar i s'imaginava que tenia superpoders.

També li agradava contar les agulles i organitzar-les per colors. Segons el color de les agulles que aguantaven cada peça de roba aquestes tenien més o menys imprtància.

Un dia d'hivern que feia molt i molt fred, quan la mare va sortir a estendre la roba el vailet va començar a córrer com sempre feia els dies de bugada, però quan va anar a cordar-se l'abric es va adonar que havia perdut un botó.

La mare no el deixava sortir sinó portava l'abric ben cordat així que el noi es va sentir molt trist de no poder sortir a jugar i es va posar a plorar.

Plorava tant fort, tant fort, que tots els ocells del jardí van marxar volant empipats amb el vailet.

Al dia següent encara no havia trobat el botó i per tant tampoc va poder sortir a jugar amb els llençols i va tornar a plorar, i així durant uns quants dies...

Quan ja portava algunes setmanes plorant cada dia per la pèrdua del botó, un dels ocellets, en lloc de marxar, es va quedar a la branca que hi havia sobre el portal de la casa on el noi es quedava assegut plorant.

Mentre plorava, l'ocellet se'l mirava dient que no amb el cap i finalment li va xiuxiuejar a l'orella fent una cantarella:

pots esperar aquí assegut
plorant i gemegant
que el botó desaparegut
no vindrà pas caminant.

Si l'abric no pots cordar
perquè el botó s'ha perdut
prova d'inventar
enlloc d'estar morrut!!!

El noiet es va sorprendre molt d'aquella lliçó que li havia donat l'ocellet i sense pensar-s'ho més, va intentar idear un pla per poder cordar l'abric i poder sortir a jugar.

Va estar moltes hores pensant perquè totes les idees li semblaven massa difícils... però finalment en va trobar una que li va semblar que podia funcionar!

Va entrar a la casa i va buscar el cistell de costura de la mare. Va agafar un dels cabdells de llana que hi havia i en va retallar un troç.

En va lligar un extrem a un dels botons que encara tenia l'abric i va fer passar el cordill pel forat on s'havia de cordar el botó desaparegut. L'altre extrem el va lligar a un altre botó i l'abric va quedar cordat !!

El minyó estava molt content i va sortir corrents a jugar amb la bugada, que feia tant i tant de temps que anyorava, però....

Quan la mare el va veure amb l'abric tant ben corda't li va dir:

_ On vas vailet amb l'abric posat? No veus que sóm a la primavera i no es temps d'anar abrigat?

El vailet molt decebut es va treure l'abric però ja no tenia ganes de jugar. Estava molt avergonyit d'haver estat tant de temps plorant sense poder jugar i va anar a buscar l'ocellet.

El va trobar un altre cop a la branca del portal tot somrient fent-se el burleta, i li va dir:

_ De que rius ocellet? no veus que estic trist i no tinc ganes de jugar?

I l'ocellet li va respondre:

_ Un dia un savi que es deia "Rabindranath Tagore" va dir: 
"No ploris per no poder veure el sol... que sinó les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles..." 

  Apa!   vés a jugar vailet, que els llençols et troben a faltar !!!

L’ESTEL QUE VOLIA SER FUTBOLISTA

Ve’ t aquí una vegada, en un poblet molt llunyà, un cel molt negre molt negre ple d’estels brillants i juganers. 

Cada nit quan es ponia el sol la lluna treia el nas i quan veia que el sol ja s’havia amagat, girava el cap i es posava dos dits a la boca per fer un xiulet molt fort.

El xiulet era un senyal per cridar als seus amics els estels i bellugant el braç i la ma de fora cap a dins, els animava a sortir del seu amagatall.

_ Sortiu, sortiu, que el sol ja ha marxat i ara és la nostra hora! No tingueu por companys, animeu-vos que el cel és nostre!

Els estels, un a un, anaven sortint. Alguns sortien corrents per mostrar la seva brillantor i altres més tímids, sortien només una miqueta, de manera que quasi no es veien.

Els estels d’aquell poblet eren molt entremaliats i els agradava molt jugar.

De vegades  jugaven al joc de les mentides i s’explicaven històries els uns als altres . Algunes d’aquestes histories eren verdaderes però d’altres eren falses i aleshores havien d’endevinar on estava l’engany.

D’altres vegades jugaven a fet i amagar, i s’amagaven darrere els núvols per tal que els nens i nenes del poble no els poguessin veure.

En general els agradava molt jugar, perquè deien que eren els amos del cel i que per tant podien fer el que volien, i el més divertit de tot era jugar!

El joc que més els agradava era el joc de les figures. Aquest joc és el joc més antic que recorden els estels des de que es van inventar els jocs. Els agradava molt perquè deien que era una manera de jugar amb els nens i nenes del poble i així es sentien més acompanyats. Així doncs, cada dia quan el sol marxava i la lluna els cridava amb el seu súper xiulet; els estels s’organitzaven i sortien formant diferents figures d’animals com l’os, el brau o el cavall i també d’objectes com un carro o una balança.
Aquest era el seu joc preferit i gaudien observant, des del cel, com cada vespre els nens del poble corrien cap al turó amb prismàtics i telescopis a les mans, acompanyats de pares, germans i mascotes, per aconseguir veure les figures que els estels formaven.

Però no tot els estels eren feliços. Hi havia un estel que estava sempre trist i sol perquè no li agradaven aquells jocs. Deia que eren jocs avorrits, que sempre feien el mateix i que n’estava fart de passar-se  tota la nit fent veure que era la punta del nas d’un os, la banya d’un brau o la pota d’un cavall. Ell volia ser futbolista !!!

Sovint es passava hores i hores mirant des del cel com jugaven a futbol els nens i nenes del poble i també alguns adults. Li semblava que allò d’anar darrere una pilota i ficar gol en una porteria havia de ser la mar de divertit.

De vegades somiava que feia un munt de tocs amb la pilota sense deixar que aquesta toqués al terra... Però es clar, al cel no n’hi havia de pilotes !

Cada nit quan sortia de l’amagatall, l’estel mirava amb tristor com els seus companys jugaven a les figures i ell, s’apartava per no molestar i plorava en silenci imaginant que era un futbolista.

Un bon dia, el poble semblava estar més animat que de costum. A l’estadi de futbol havien encès tots els focus i estava ple de gom a gom. Tot feia pensar que estava a punt de celebrar-se un partit important.

L’estel es va emocionar i no volia perdre’s ni un detall, així que va buscar una bona posició al cel per veure bé als seus ídols, els futbolistes.

El partit va començar i semblava molt emocionant, doncs la pilota anava tota l’estona d’una banda a l’altra del camp, però mai aconseguien marcar gol.

De sobte un dels defensors de l’equip local va fer un xut molt fort i molt alt i la pilota va començar a pujar i pujar fins que va arribar al cel. L’estel va pensar:

_ Ara és la meva !!

I va córrer a agafar la pilota. Quan la va tenir a les mans es va adonar que tot el públic mirava cap a dalt i es va posar una mica vermell però amb la suficient valentia per demostrar a tot el món que ell era un bon futbolista.

Va començar a fer petits tocs amb una de les seves puntes i s’anava passant la pilota d’una punta a l’altre. Va estar una bona estona fent diferents malabarismes amb la pilota de futbol i tota la gent des de l’estadi aplaudien embogits. Finalment, quan va considerar que ja n’hi havia prou va fer un fort xut cap a la porteria rival i la pilota va entrar com una fletxa de foc per tota l’escaira esquerra.

Públic, jugadors, personalitats i tots els altres estels del firmament van cridar:

-       Gooooooooooooooooooool !!

Els aplaudiments eren generalitzats, tothom estava entusiasmat amb el que acabaven de veure, els flashos de les càmeres de fotografiar anaven com bojos il·luminant, com cuquetes de llum, tots els punts de l’estadi.

Poc a poc van anar minvant els aplaudiments i es va començar a sentir una remor de fons, com un so indefinit que s’anava repetint i mica en mica s’anava fent més entenedor:

Baixa del Cel i vine a la terra!  Baixa del cel i vine a la terra!!

L’estel es va sentir molt avergonyit. No sabia ben bé que fer. Va mirar als seus companys, els altres estels. No els volia trair ni abandonar però ell tenia moltes ganes de jugar a futbol!

Però els seus companys també cantaven la cançó i l’animaven a baixar.

D’aquesta manera l’estel es va convertir en el primer estel futbolista de la història, i va ajudar als nens i nenes d’aquell poble a guanyar molts partits i fins i tot el campionat. Aquell any van guanyar una copa molt grossa i després en van venir moltes mes.

Tothom estava molt content amb l’estel futbolista i des de aleshores quan algun jugador ho fa molt bé i destaca especialment se li diu que és una “estrella del futbol”

I vet aquí que aquesta història tan original

Ja ha arribat al seu final!!