COMENÇA L'AVENTURA !!!

Un antídot és com un remei, però... un remei per a que?

Potser era una remei per la meva invisibilitat! O un remei per sortir d’aquell antre...

En tot cas no ho podia esbrinar perquè el gerro era dins el mirall i jo era a fora.

Vaig allargar el braç per poder tocar el mirall amb la ma, qui sap, potser el podia travessar!

Vaig notar la fredor pròpia del vidre, i vaig resseguir amb la punta del dit índex la meva silueta fantasmagòrica i buida de contingut. Vaig quedat com hipnotitzat, amb la mirada perduda pensant en tot allò que m’estava passant.  En el mirall, com un traç maldestre el meu dit animat seguia el contorn de totes les coses que es reflectien de l’habitació. Vaig insistir en resseguir el gerro vermellós. Ho vaig fer una i una altre vegada, amb força i produint com un sorollet angoixant al friccionar el dit amb el vidre. Buscava una manera d’accedir a aquell antídot però no en tenia la resposta.

_  Ja n’hi ha prou!

Vaig pensar,

_ Cal tirar endavant, les respostes ja arribaran...

Vaig incorporar-me tot buscant amb la mirada la finestreta del sostre, amb la intenció de sortir d’una vegada d’allà i començar a descobrir món.

Em vaig assegurar de portar la carpeta ben subjecte al darrere l’esquena, dins dels pantalons. I vaig començar a enfilar-me. De camí vaig girar el cap per fer una última mirada nostàlgica al mirall misteriós. Era molt a prop d’ on suposadament es trobava aquell gerro. Mirant la imatge del mirall vaig intentar fer coincidir la meva ma dibuixada amb la boca del recipient reflectit.

En aquells moments vaig sentir una emoció molt gran perquè encara que no el veiés si que vaig percebre el tacte fred i aspre de la boca del gerro. Mirant sempre el mirall i guiant-me pel que ell reflectia vaig acariciar el gerro per tota la seva superfície. Les seves motllures, les seves zones corbades, aquelles grans nanses orelludes...

Només faltava saber que hi havia dins, què o quin era l’antídot.

Amb un cert temor, propi d’allò que és desconegut, lentament i amb precaució de no fer-lo caure; vaig introduir la ma i després el braç a dins. A les palpentes, perquè ara la meva ma dibuixada havia desaparegut dins aquella mena d’àmfora virtual; vaig provar de trobar alguna cosa. Anava movent i allargant els dits però semblava que aquell gerro era buit.

Em vaig acostar una mica més per tractar d’arribar al fons de tot. Ara sí vaig notar alguna cosa. Era alguna cosa petita. Embolicada amb paper o cel·lofana. Vaig agafar-la amb cura i la vaig treure fora per poder veure de que es tractava.

Evidentment quan la vaig treure no es veia res i novament em va envair  una forta decepció. Però ja m’estava acostumant a aquell joc i de seguida vaig pensar:

_ El mirall !!!

Vaig apropar l’objecte al mirall i “ Eurekaaaa” era allà, sobre les meves mans. Una mena de caramel, un pel més gran del normal, embolicat amb un paper morat, brillant , fent com uns llacets a cada extrem.

Aquell caramel era l’antídot. Però l’antídot de què? Seguia pensant...

Vaig donar-li diverses voltes per analitzar bé aquella troballa. Tenia una forma tubular, allargada. Vaig fer pressió per calcular la duresa i semblava com si l’interior foc de cartró.

Vaig desembolicar cuidadosament, mirant sempre el mirall. Efectivament, l’interior era com un tub de cartró d’un color morat més fosc. L’agafava amb els dits índex i polze de cada ma pels extrems i el vaig fer rodar.

A la part del darrere hi havia una curiosa inscripció amb lletra antiga i daurada.

Busca dins el teu cor i trobaràs la solució

L’antídot és dins teu

Els teus ulls faran de finestres

No vulguis córrer, menja a poc a poc...

Cada cop més perplex vaig esbufegar profundament. Intentaria memoritzar aquelles paraules perquè en elles estava la solució, això ho tenia força clar. Dins d’aquell tub allargat de cartró hi havia alguna cosa més, ja que en girar-lo vaig notar quelcom que és movia a dins. Vaig inspeccionar un dels extrems apropant encara més l’objecte al mirall, ja que hi havia poca llum i costava percebre els detalls. Amb l’ungla vaig fer saltar una mena de tapeta rodona, i posant l’altre ma estesa i cara amunt vaig deixar caure el que hi havia dins.

Era una mena de caramel, també cilíndric però força més petit.

Menja a poc a poc... deia d’inscripció ! Potser es referia al caramel...

El vaig desembolicar i me’l vaig fer arribar als llavis. Tenia un gust agredolç. Com una mena de barreja de regalèssia i mel. Vaig fer córrer el caramel per tota la boca, com esperant que de cop i volta totes les parts del meu cos comencessin a ser visibles. No va ser així, tot seguia igual...

Buscava un lloc per llençar el paper, una paperera o similar quan des de el mirall va brillar una altre inscripció daurada, aquest cop procedent del paper que tenia a les meves mans.

Bizitza Liburutegia:       Sala Jerome   475a

Av/ Bevinguda nº 7751

Això semblava una adreça...