L'antídot

Hi havia dues coses que em preocupaven: Saber quina cara feia i trobar la manera de recuperar la visibilitat.

Vaig seure pensatiu sobre la taula. Les cames em penjaven avall i les feia moure mentre pensava recolzant la cara sobre les mans i els colzes sobre les cames.

Em venien al cap moltes preguntes. Que hi feia aquell recipient gegant en aquella habitació? No hi encaixava gens... Quin sentit  tenia aquella pintura?

Perquè totes les coses havien de tenir un sentit,  no? O potser no...

Vaig fer una última ullada a tota l’habitació, com esperant respostes als meus dubtes.

Era curiosa aquella estança. Semblava d’una altra època. A qui devia pertànyer? Devia de ser algú inquiet i amb una certa cultura... Hi havia llibres i diaris per tot arreu! També era plena de carpetes cada una amb una etiqueta diferent. Viatges, records, fotografies, cartes i dedicatòries, projectes i...

Ostres la meva!!! La carpeta de la qual jo vaig sortir... com es deia...?  “Fàbrica de somnis”

 Quin nom més bonic per una carpeta!  

Sentia molta curiositat per saber coses d’aquell espai, d’aquells objectes que em van veure néixer després de tant i tant temps enterrat.

Vaig incorporar-me i de puntetes sobre la taula, allargant  el braç vaig intentar agafar la carpeta. Quasi no arribava, però vaig fer un últim intent estirant-me al màxim i amb les puntetes dels dits vaig fer córrer la carpeta cap a l’extrem  fins poder-la agafar. En estirar-la van caure totes les altres carpetes al terra fent un gran terrabastall i escampadissa de papers i fotografies per tot arreu.

Vaig pensar que era una mica sapastre!! En tot cas ja tenia el que volia.

La carpeta era vella i gruixuda. Plena  de papers enganxats amb clips sorprenentment ordenats, tenint en compte l’entorn on es trobava.

Vaig repassar tots i cada un dels arxius, repenjat a la paret i sobre la taula de l’escriptori. El temps va passar sense que jo prengués consciència i vaig quedar embadalit submergit en tots aquells somnis.

Les hores anaven passant i jo seguia immers en la meva lectura fins que un raig de llum de sobte em va enlluernar.

Vaig fer una ganyota de desaprovació, indignat per la gosadia impertinent d’aquell raig de sol que destorbava aquell moment tan plàcid. Però de seguit vaig pensar :

_ Ostres ja torna a ser de dia!!

Havien passat quasi 24 hores del meu naixement i jo encara era allí... No se’m veia, no sabia ben bé qui era, però era allí i bé havia de fer alguna cosa no?

El raig de sol insistia en cremar la meva cara invisible i vaig haver de saltar a terra per evitar-lo. En fer-ho vaig mirar amunt pensant que potser podria sortir per allí. Però em va sorprendre que no hi hagués cap finestra en el lloc del qual provenia. Simplement era el reflex del sol sobre un mirall antic que hi havia penjat a la paret. La finestra era just a l’altre banda, una mica més amunt.

Massa amunt vaig pensar, ja sortiré per la porta...

Així doncs sortejant tots els papers que havien quedat escampats pel terra vaig arribar a una porta de roure massís amb una maneta de ferro forjat enrogida  pel pas del temps.

La maneta era força alta, tot just hi arribava. Era ben clar que els propietaris d’aquella estança no devien ser de la meva mida...

Vaig intentar repetides vegades obrir la porta però aquesta seguia immòbil, no es va bellugar ni un mil·límetre.

D’un salt em vaig penjar amb els dos braços a veure si era una qüestió de força, deixant caure tot el meu cos. Inútil, no hi havia res a fer!

Vaig pensar que si volia ser un bon explorador havia de sortir d’aquella habitació fos com fos  i conèixer món així que vaig agafar la carpeta amb la intenció de sortir per la finestra.

Amb la carpeta a l’esquena, ficada dins dels pantalons em vaig enfilar per la prestatgeria i quan vaig ser davant del mirall, una imatge espantosa em va sobresaltar!

Vaig haver d’aturar-me i agafar-me més fort per no caure. No podia creure el que veia.

Una imatge fantasmagòrica em mirava fixament. Seguia els meus moviments com si fos el meu reflex. Estava allà, penjada de la prestatgeria com ho estava jo, però era.... Era transparent!  Només es percebia els seu contorn, com si d’un traç es tractés.

Em vaig apropar al vidre i aquella cara horrible ho va fer també simultàniament.

Era un dibuix de la meva imatge, del meu reflex en el mirall.   

La postura en que estava no era del tot còmode així que vaig mirar de seure enretirant alguns llibres i em vaig quedar mirant el mirall i dins d’ ell aquell personatge sinistre que intentava ser Jo.

Em vaig divertir una mica fent tota mena de ganyotes amb la cara i les mans fins que en un moment donat vaig provar de parlar amb ell.

_ Com et dius?

Lògicament ell va repetir la pregunta al mateix temps que jo la feia, com un eco.

_ Com et dius? Et dic!

_Com et dius? Et dic!

Era un mirall que parlava, però només repetia el que jo deia... era estrany!

El mirall era de grans dimensions, ocupava quasi tota la part superior de la paret. En ell veia reflectida tota la prestatgeria, amb els llibres, les carpetes, les capsetes de fusta i de cartró i entre mig de tot allò una mena de figura que representava que era jo. No obstant una cosa em va cridar l’atenció... En una de les cantonades de la prestatgeria s’hi veia un gerro de terrissa vermella que gaudia d’una llum especial. No és que estigués il·luminat ni res de tot això, però tenia una lluentor diferent, que destacava front aquell conjunt de tons foscos i apagats.

Em vaig girar per veure’l al natural i OH! Sorpresa!No hi era!!

Aquell gerro vermellós era a la imatge però en realitat no existia.

_ Un altre misteri per descobrir !

vaig pensar.

Vaig fixar-m’hi molt i molt, fins el punt d’intentar memoritzar-ne tots els detalls.

Era d’una mida mitjana, fet de porcellana o terracotta. Tenia una forma un xic ovalada, semblant a les àmfores antigues, aquelles que es troben al fons del mar al costat dels vaixells enfonsats.

Tenia dues nanses que semblaven dues orelles gegants, a banda i banda. Entre mig de les dues nanses hi havia com un marc en relleu, com una motllura que envoltava  una inscripció en forma d’el·lipse.

La inscripció era clara i concisa, feta amb lletra majúscula. I Com tot el que passava en aquella habitació era realment sorprenent:

                                                                       “ANTÍDOT”