Desperta que és de dia !!!

Hola em dic Tobyas i sóc.... de fet sóc un dibuix, o potser un record, no se... en tot cas havia de ser un cartell d'un bar de copes però em vaig quedar oblidat en una carpeta i fins ara no he sortit.



Quan vaig obrir la carpeta per sortir no em vaig adonar que era a dalt de tot d' una prestageria i PATAPAMMMM !! vaig caure en picat dins d'un cove ple de pintura transparent. Així doncs de moment no em podeu veure, no sabeu com sóc... però no patiu que sóc molt espavilat i ben aviat trobaré la manera de fer-me visible.

No obstant això, si em voleu ajudar podeu compartir amb mi aquest viatge i anar explorant el mon per trobar l'antídot a la invisibilitat...













M'ajudes ??































diumenge, 26 de desembre de 2010

Tobyas on ets?

Això que passava no era normal ! Ni tan sols per un producte de somni com jo... No estava disposat a permetre la meva desaparició en meu primer dia d’existència a ulls del món, així que havia de trobar alguna solució.
La part positiva és que jo sentia que existia, em sentia els batecs del cor i també la ràbia interior de tot el que estava passant. També veia el que hi havia al meu voltant, tot era allà immòbil i parsimoniós, veient passar el temps sense grans alteracions. Per tant els meus sentits estaven intactes! Per què no podia veure el meu cos? Les meves mans, les meves sabates rossegades per la punta i els meus pantalons vells i caiguts, amb un tirant que queia per la espatlla perquè li faltava un botó.
De fet tot havia estat tan ràpid que ni tan sols sabia la cara que feia. Dins d’aquella carpeta plena de pols i envellida en l’oblit no hi entrava la llum, i mai no se m’havia acudit  pensar en la meva cara, saber qui era i com era...
Però ara tot era diferent. La sang em bullia i no podia suportar haver desaparegut tant aviat i amb tantes coses per fer.
M’agradava saber que tenia unes mans i contar aquells  dits maldestres i bonyeguts. Em sentia orgullós dels meus braços forts i peluts que em permetien arribar a tot arreu en un tres i no res.
I ara tot això on és?
Segur que hi havia una explicació només calia trobar-la !!
Vaig mirar al meu voltant com cercant una resposta. La ràbia inicial s’anava apaivagant i mica en mica es convertia en nerviosisme. Un nerviosisme que em feia fort i m’estimulava. Notava com tots els músculs del meu cos és multiplicaven i s’endurien. La sang arribava a tots i cada un dels llocs del meu cos com si els volgués despertar d’una llarga becaina.  Em sentia molt fort i amb moltes ganes d’explorar. Em sentia valent  i alguna cosa m’empenyia a buscar respostes, a saber més, a tirar endavant...  
Tot s’espatlla en caure en aquell líquid viscós. Ja vaig notar que aquella olor tan empallegosa tenia alguna cosa estranya. Que devia ser?
Aleshores la imaginació va començar girar a una velocitat inimaginable. Potser era una porta per entrar en una altre dimensió, fins i tot potser havia entrat en un món extraterrestre i ara em trobaria a tot de marcians o venusians pintats de color verd fluorescent  o amb quatre ulls i cossos llargaruts i caps gegants.
Aquets pensaments em van fer venir una mica de por i de seguida vaig voler pensar que no, i vaig moure el cap a banda i banda de forma enèrgica.
_ No, no no no !! Això no pot anar per aquí!
La incertesa i el neguit del moment em feien avançar per l’habitació amb una certa precaució. No hi havia massa llum, només la que entrava per una petita finestra que hi havia a la part de dalt d’una de les parets. La habitació era fosca i per l’ambient volaven petites partícules de pols que s’endevinaven quan passaven pel raig de llum que deixava entrar la petita finestra, volant independents les unes de les altres com si viatgessin plàcidament plenes de pau i felicitat només alterades per les esporàdiques corrents d’aire, que de cop i volta, les feia ballar estrepitosament durant uns instants per tornar paulatinament al seu estat de serenor habitual.
Poc a poc vaig anar recorrent tota l’habitació, tots els racons. Em  fixava en cada detall, inspeccionava minuciosament com si de sobte fos el protagonista d’una història de detectius.
Tot era ple de pols i en molts dels objectes no s’apreciava ben bé el que eren.
Després d’una estona vaig mig ensopegar amb una mena de tanca metàl·lica molt alta. Vaig tirar el cap enrere per mirar amunt i veure on acabava. Devia fer com dues vegades i mitja la meva alçada. M’atreviria a dir que era d’un color blavós tot i que no n’estic del tot segur. Feia com una corba, que vaig voler  seguir per veure fins on arribava. En un moment tornava a ser al mateix lloc. Era un gran cilindre metàl·lic de color indefinidament blau. Vaig fer unes passes enrere per veure’l millor i canviar la perspectiva.  
N’estava segur!!! Aquell era el recipient del líquid viscós d’olor inaguantable. Afinant una mica més la vista vaig distingir una mena de cartell que insinuava alguna mena de text.
Era massa amunt! I entre la distància i la poca llum em costava molt desxifrar el que deia...
Fimjuba  fbamsperamt?
Fintuba pramsparamp?

Buuf! Ves a saber, potser era un jeroglífic o una inscripció antiga  o un codi secret...
Vaig enfilar-me a la cadira de l’escriptori i d’un salt ja era damunt la taula. Ara tenia davant meu una visió panoràmica esplèndida de tot l’habitacle. La gegantesca tanca de color blau indefinit es confirmava com un enorme recipient cilíndric del qual no s’apreciava el seu contingut. Era com un immens forat negre del que sortia com un gas, com una boira de forma permanent. Aquesta devia ser la responsable d’aquest ambient carregós que és respirava per tot l’espai.
Més avall, i ara sí, de forma molt més clara es podia llegir una inscripció:
Pintura Transparent
Vet aquí l’origen dels meus mals.... !

2 comentaris:

  1. En Tobyas ha perdut la seva imatge i per a ell això és super important i no pararà fins a trobar-la...
    Em podrieu dir coses que heu perdut i que per vosaltres siguin molt i molt importants?
    Coses que us portarien a fer de detectius com en Tobyas...

    ResponElimina
  2. Jo una vegada vaig perdre una polsera que m'agrada molt, me l'havien regalat per l'aniversari. Recordo que el vaig guardar a la butxaca petita de la motxil·la, ja que a l'escola quan feiem educació física no el podíem dur. I quan vaig arribar a casa, vaig buscar i rebuscar i res de res, la polsera havia desaparegut. Llavors, vaig recordar un llibre que havia llegit, es deia "El forat de les coses perdudes" i explicava que les coses quan es perdien anaven a parar a un forat i que algunes d'elles al cap de 8 dies tornaven al seu lloc. Així que vaig pensar que potser si esperava 8 dies la polsera tornaria a la butxaca. I així ho vaig fer, i encara que no us ho creieu, al cap de 8 dies la polsera va aparèixer a la butxaca petita de la motxil·la, allà on l'havia guardada.

    ResponElimina

Fent camí

Fent camí