Desperta que és de dia !!!

Hola em dic Tobyas i sóc.... de fet sóc un dibuix, o potser un record, no se... en tot cas havia de ser un cartell d'un bar de copes però em vaig quedar oblidat en una carpeta i fins ara no he sortit.



Quan vaig obrir la carpeta per sortir no em vaig adonar que era a dalt de tot d' una prestageria i PATAPAMMMM !! vaig caure en picat dins d'un cove ple de pintura transparent. Així doncs de moment no em podeu veure, no sabeu com sóc... però no patiu que sóc molt espavilat i ben aviat trobaré la manera de fer-me visible.

No obstant això, si em voleu ajudar podeu compartir amb mi aquest viatge i anar explorant el mon per trobar l'antídot a la invisibilitat...













M'ajudes ??































dimecres, 16 de febrer de 2011

EL FAR DE LES PARAULES PERDUDES

Feia fred i humitat. De fons la musica de l’onatge i al meu costat un got de llet, no se si mig ple o mig buit.
En obrir els ulls, em vaig perdre recorrent aquella paret circular blanca com la neu. Em vaig mirar les mans i no hi eren. Tot seguia igual!
De sobte vaig pensar en la Maragda i el llibre. On eren? Em vaig incorporar. Tot el cos va cruixir com si fos un esquelet.
Intentant recordar, vaig arribar a aquell soterrani fosc amb el bagul i tota la resta. Que hi feia ara de cop i volta en aquella casa estranya?
No era una casa normal. Les parets eren rodones, bé, cilíndriques, i convergien en l’infinit en un sostre diminut. Una finestra quadrada deixava entrar un feix de llum de forma intermitent, quasi hipnotitzant. Sota meu, un gran llit i una flassada blanca a joc amb tota la resta. Tot era blanc. Les parets, el terra, la taula i la flassada. Fins i tot la tassa i la llet.
Vaig pujar-me a una cadira per guaitar per la petita finestra quadrada. Darrera el vidre, salpicat per la sal del mar, tot era blau. Tot menys una gran boia vermella que surava juganera just a sota el penya-segat.
Vaig quedar embovat mirant com la boia pujava i baixava tremolosa, fent petits saltirons al so que tocaven les ones. Era una gran boia i era molt vermella.
De sobte vaig fixar-me en que sota la línia de flotació hi havia unes lletres que d’entrada no es llegien massa bé, però mica en mica semblava que la boia s’anava fent més gran i les lletres poc a poc anaven configurant una paraula:
MARAGDA
Vaig saltar del llit en un rampell i com un boig vaig buscar la porta. On diantre era la porta!
En un moment d’inspiració em vaig adonar que la porta era sota els meus peus. En un tres i no res era abocat sobre aquell abisme rocós i disposat a llençar-me de cap al mar. Un esglai va recórrer el meu cos en veure l’alçada i vaig frenar l’impuls. No obstant havia de baixar com fos, potser la Maragda corria perill.
Una vella gavina em va proposar de portar-m’hi i no vaig fer un lleig a tal oferiment. Agafat al coll i prement fort les cames sobre el seu cos plomat vam iniciar el descens fins que aquella simpàtica au em va dipositar suaument sobre aquella immensa bola que ballava sobre el mar.
No era fàcil mantenir l’equilibri doncs l’onatge era vigorós i la superfície molla. Ara que era allà no sabia ben bé que fer. Em vaig deixar lliscar per la boia fins que els peus tocaren l’aigua.
_ Renoi, que freda era l’aigua!!
Des de la boia es podia observar dalt del penya-segat el vell far on m’havia despertat. No semblava tant immens com quan era dintre, però mantenia un aspecte sobri i respectable presidint el paisatge amb solemnitat.
Amb la punta dels peus vaig notar que de l’extrem inferior de la boia naixia una corda gruixuda d’espart. Era tensa i semblava dirigir-se al fons del mar.
Em vaig deixar caure a l’aigua per agafar-me a la corda. Inflant fort els pulmons vaig decidir submergir-me i seguir-la per veure on em portava. Amb les mans anava trepant per aquella maroma en direcció descendent fins al fons del mar. Quan portava una bona estona em vaig adonar que podia respirar tranquil•lament i vaig deixar anar l’aire que havia acumulat generant una multitud de bombolles que varen pujar, fonedisses, fins a la superfície.
La sorpresa va ser doble quan vaig descobrir que a l’altre extrem de la corda hi havia el vell bagul de l’habitació de la Maragda. Aquell bagul ple de papers i andròmines velles. El mateix bagul de on va sortir aquell llibre misteriós.
Vaig provar d’obrir-lo però en agafar la clau i donar-li la volta vaig sentir un xiscle esgarrifós i terroritzant. Sobresaltat vaig deixar anar la clau com si em cremés i vaig caure enrere lentament. El meu cos va girar per efectes de la pressió i les cames se’m van alçar al mateix temps que el cap anava enrere i tota la meva figura va començar a pujar cap amunt. Amb una ma vaig tornar a agafar la corda amb fermesa per estabilitzar-me i tornar de camí al bagul.
Una petxina gegant es reia de la situació i comentava amb les seves amigues burlescament aquell petit incident.
- Com ho puc fer per obrir el cofre? Vaig preguntar.
- No hi ha res a fer! Primer has de trobar les paraules perdudes per poder girar la clau. Va contestar la petxina desinteressadament.
- I on es poden trobar aquestes paraules?
- El far pocasolta, El far ! va respondre mig ofesa i va tancar la closca.
El far? Ara havia de tornar al far?
Decebut vaig anar pujant mica en mica fins arribar de nou a la boia i allí estava la meva amiga la gavina.
- He de trobar les paraules perdudes, tu en saps alguna cosa gavina?
La gavina em va mirar fixament i es va quedar pensativa com si dubtés.
- Per a que les vols les paraules perdudes? Va respondre amb un to de desaprovació.
- Pe obrir el Bagul de la Maragda !!
La gavina es va girar tot donant-me l’esquena i mirant en direcció contraria al far. Hi va estar una bona estona rumiant i mentrestant el cel s’anava enfosquint i la nit anava guanyant terreny. El feix de llum que sortia del far contrastava amb aquella blavor intensa i grisosa.
- De vegades... va començar a dir la Gavina.
- Si?
- De vegades el far parla. Explica històries, històries Increibles, histories dels vells habitants del poble i dels antics propietaris del far.
La gavina parlava amb un cert temor, com si tingués por de que algú la pogués sentir. De sobte es va girar i em va mirar fixament apropant el seu bec d’una forma quasi ofensiva a la meva cara.
- Escolta’m bé! Va dir.
- Ningú ha estat mai capaç d’atrapar les paraules perdudes del far. Diu la llegenda que antigament, en aquest poble van passar coses terribles, i cada nit el far, ferit per la tragèdia les explica deixant anar totes i cada una de les paraules a través del seu feix de llum. El bagul de la Maragda és al fons del mar esperant que algú atrapi i desxifri les paraules i fins que això no passi està condemnat a romandre tancat. Cada intent de girar la clau és una punyalada en mig del cor i deixa anar un xiscle de dolor que es pot sentir fins a l’horitzó.
Vaig estar una bona estona abraçat a la boia amb cames i braços i mirant detingudament aquell feix potent de llum que s’irradiava sobre el mar. Imaginava com atrapar tot de paraules que es desprenien mitjançant un enorme sac que agafava amb una ma mentre volava sobre la vella gavina.
Com debiten ser aquelles paraules? On devien anar...?


1 comentari:

  1. En Tobyas de cop i volta s'ha trobat dins d'un far. Un far que explica històries... Podrieu explicar-me històries que podrien passar dins d'un far? us atreviu???

    ResponElimina

Fent camí

Fent camí