´PRIMERES PASSES

Era ben clar que allò era una adreça i era també ben clar, que ja era hora de sortir d’aquella habitació.

Em vaig guardar l’embolcall en una de les butxaques dels  pantalons,  vaig tornar a assegurar-me que la carpeta estava ben subjecte als tirants  i d’un salt em vaig plantar a l’ampit de la finestra. El vidre era tan brut que quasi  no es podia veure a través d’ell. Vaig provar d’obrir-la sacsejant la maneta però era molt rovellada i no vaig poder, així que em vaig treure la samarreta, la vaig embolicar al colze i amb un cop sec  vaig trencar el vidre en mil trocets que van caure a l’altre banda de la finestra.

De sobte una forta onada de llum i aire fresc em va envair i quasi em tomba d’esquenes. Em costava molt obrir els ulls acostumats, des de tant de temps,  a aquella penombra.

Mica en mica les pupil·les s’anaven adaptant a la claror i les parpelles, igual que si fossin comportes d’una nau espacial, s’anaven separant l’una de l’altre deixant al descobert el paradís.

_ Quina meravella!

Vaig pensar...

De cop i volta els grisos, marrons i negres es rendien front un verd intens i  lluminós que inundava tot el meu pensament.

Era al capdamunt d’una casa antiga, de parets de guix ple de floridures i humitats per tot arreu. La casa tenia dos pisos i estava situada en mig del no res. Tot el voltant eren prats verds que no s’acabaven mai, saltejats d’unes taquetes vermelles que no sabia ben bé que eren.

Aquell oceà de verdor estava partit per la meitat per un camí de terra que naixia de la casa i s’enfilava recte fins l’infinit.

Al costat de la finestra hi havia un caneló metàl·lic que baixava fins al terra. Amb precaució de no caure, agafat de mans i peus al canaló vaig aconseguir arribar a terra ferma.

La casa no tenia tanca. Vaig donar la volta per inspeccionar una mica el terreny. La porta principal era just a l’altra banda. Era gran. Una gran portalada de fusta vella i corcada amb un forrellat que la travessava de costat a costat.

A la façana principal s’hi distingien quatre finestres quadrades. Dos d’elles tenien els porticons tancats i les altres dues deixaven entreveure uns vidres enfosquits i plens de teranyines.

La curiositat m’empenyia a explorar aquella casa estranya d’ on havia sortit però no podia esperar ni un minut més, havia d’esbrinar que volien dir aquelles inscripcions misterioses i sobre tot havia d’aconseguir l’antídot per tornar a ser visible.

En mig de tota aquella verdor només hi havia un camí així que no va ser difícil triar cap a quina direcció volia anar.

Devia ser el mig dia perquè el sol era molt alt i escalfava de valent. En pocs minuts vaig començar a suar i a notar el cansament. Es clar! no estava massa acostumat a caminar. Mirava a la llunyania i semblava que aquell camí mai s’acabaria.

_ Havia pres la decisió correcta?

Començar a caminar sense saber cap a on anava, sense aigua ni aliments i amb la calor que feia... No tenia clar que fos la millor solució.

M’estava morint de calor, em feien mal els peus i ja no m’aguantava els pets!! Així que vaig seure sobre un roc que hi havia sota un arbre. L’únic arbre que havia vist en tot el camí després de dues hores de caminar i caminar.

Almenys podia descansar una miqueta a l’ombra d’aquell pi.

_ Potser tinc sort i passa algun cotxe o algun tractor. De fet  amb una bicicleta o amb un carro ja em conformaria... Si almenys pogués parlar amb algú que m’indiqués on érem!

Però passaven les hores i allò estava més desert que el propi desert.

Em vaig quedar una mica endormiscat recolzat en el tronc del pi quan de sobte:

Cloc!!

Alguna cosa va caure sobre el meu cap!

Cloc, Cloc !!

Una altre vegada...

_ Quin mal!!

Que era allò que queia del cel?

De seguida vaig descobrir que no queia del cel... eren pinyes que queien de l’arbre!!

El terra va començar a tremolar i se sentia una remor de fons . Com un brunzit ronc i greu.

Uns quants ocells van sortir volant de l’arbre com espantats per aquell soroll constant i que anava augmentant de volum.

Em vaig aixecar. No volia rebre més impactes al meu cap. Prou atrotinat estava ja com per anar rebent copets i més copets.

A la llunyania, allà on el camí s’acabava s’estava formant com un núvol de color marró. El núvol creixia i el soroll també. Jo seguia allà plantat, esperant que passés alguna cosa...

I la cosa va passar. Era un camió immens . Tenia la cabina vermella i una xemeneia estreta que treia un fum negre. Conforme s’anava apropant cada cop es veia més gran i més impressionant.

Em vaig posar en mig del camí a saltar i cridar com un boig, però el camió seguia avançant . Lentament però sense pausa i deixant una estela de pols i terra al darrere seu.

Jo seguia saltant i fent gestos amb els braços per fer parar el camió i poder parlar amb el conductor. Però es clar no em veia! Jo era invisible! Així que vaig apartar-me del camí per evitar que m’atropellés.

El camió vermell  va passar pel meu costat com si jo no existís. Vaig mirar entristit com s’allunyava, amb aquell remolc verd fosc ple de mobles antics i trastos vells.

_ Bé, almenys no estava sol al món, almenys hi havia algú més: El conductor del camió.

Vaig pensar.

Aquell incident va servir per  espavilar-me una mica i tornar a emprendre el meu camí. Després d’unes dues hores vaig tornar a sentir aquella remor coneguda. Era el camió que tornava de la casa.

Començava a fer-se fosc i no volia passar la nit al ras, així que vaig tenir una brillant idea. Quan el camió va passar pel  meu costat vaig començar a córrer per atrapar una de les nanses que hi havia al remolc, la vaig agafar amb força mentre corria i d’un salt vaig aconseguir enfilar-me a la plataforma que el remolc tenia a la part posterior.

Per un moment vaig pensar que cauria al terra de cul, doncs la vibració era forta ja que el camí tenia moltes pedres. Vaig  agafar-me tant fort com vaig poder, amb les dues mans a la nansa i els dos peus sobre la plataforma. Semblava que estigués fent esquí aquàtic, amb el cul en pompa i el vent fent volar, els quatre pels que tenia, enrere.

Quan em va semblar que ja estava prou segur,  vaig provar de saltar dins del remolc. Era molt gran, molt ampli. Estava ple de sacs i els vaig amuntegar tots per fer-me una mena de matalàs. Vaig jeure sobre els sacs mirant el cel que s’anava enfosquint i com el núvols rogencs corrien en direcció contraria i s’allunyaven com si fugissin de mi. Vaig descobrir la lluna, rodona i gegant com una gran llanterna que s’enfilava mica en mica en aquell cel, cada cop menys blau i més negre. I mirant, mirant... diria que em vaig adormir!