DONIBANE GARAZI, L’ORIGEN

-      Tu creus que s’ha adormit?-        Va comentar en Venny, veient que jo m’havia quedat amb el cap repenjat sobre la taula.

-      Mmmmmm, Doncs tot fa pensar que si!

En Venny i la Maragda s’havien quedat una bona estona parlant en aquell antre de mala mort. Parlaren de com s’havien trobat, com és que havien vingut a veure l’espectacle. Van parlar de la tauleta de nit i de la meva arribada. El llibre animat, el somni del far i la calaixera màgica.

En Venny es va interessar força per la calaixera i escoltava entusiasmat com la Maragda li anava desvetllant tots els seus descobriments.

-      I tú? -         va correspondre la Maragda        - Tu d’on has sortit?

-      Ja t’ho he dit abans. Un dia vaig aparèixer dins d’una de les maletes d’en Rosty quan ell tornava d’un espectacle a Espanya, crec que era a un poblet de Navarra.  Com es deia...? Ga, ga...

-      Gavina!!    Va exclamar la maragda impulsivament

-      No, no, era un nom més... més basc!  Garazi, “Donibane Garazi”-  va exclamar finalment en Venny orgullós d’haver-se’n recordat.

En Venny va estar una bona estona explicant, tot rient,  com es va sorprendre aquell policia de duanes en obrir la maleta i trobar-LO allí tot arraulit, entre les coses d’en Rosty.

-      De fet, -     Va comentar en Venny       - Li va costar una bona estona convèncer al policia que havia estat cosa meva, que m’havia estat buscant i havia estat jo qui m’havia amagat dins la maleta.

En Venny va somriure mentre recordava.

-      Però si ell no et coneixia!! - Va exclamar la nena que s’havia ficat de ple en la història.

-      Cert, no ho sabia, però va trobar que era la explicació menys compromesa i més creïble en aquella situació. Pensa que érem a la frontera amb França i en Rosty no es podia permetre que el detinguessin.

-      Continua, continua!!

-      Bé, doncs un cop ens van deixar marxar, vaig pujar al seu cotxe i va començar un interrogatori de luxe. Qui ets? Quants anys tens? D’on has sortit? Com és que erets a la meva maleta? Etc, etc. Però jo no en sabia res de mi, ni tan sols com em deia. Anava vestit amb uns texans estripats i un jersei granat de coll rodó, amb una inscripció daurada que posava  Venskab Varigheder, així que van deduïr que era el meu nom.

 En Venny va explicar a la Maragda com en Rosty el va adoptar i li va proposar de participar del seu numero.

-      I com és que sabies que vindríem?-    Va preguntar la maragda

-      Doncs és una mica difícil d’explicar-    Va respondre en Venny.     -El cas és que quan en Rosty em va trobar, també portava una bossa amb mi, i dins d’ella hi havia un marc de fotos i un diari. En el marc sortíem nosaltres tres donant de menjar formatge a una rata. La foto és en blanc i negre però es veu clarament que som en un prat, perquè hi havia unes vaques pasturant.

-      I en Tobyas es veu a la foto?-     va interrompre la Maragda embadalida.

-      Si! Es veu perfectament.

-      I el diari?   Que hi posava?

-      Doncs el diari constava de dues parts. Al principi de tot només hi havia noms estranys. Primer no sabia que eren però més tard vaig esbrinar que es tractava de noms de pobles i ciutats. Entre ells hi havia el nom del poble on en Rosty em va trobar, “Donibane Garazi”.

En aquell moment de la conversa  vaig tenir un sobresalt, com una compulsió que va fer que taula i cadira es belluguessin i els gots que hi havia a sobre la taula es tombessin vessant el  refresc de taronja que duien dins.

-      Vigila!  Que ho tombes tot! -         Va esbroncar la Maragda aixecant els braços, ja que es va endur la pitjor part de la destrossa i va quedar tota mullada.

En Venny no es podia contenir el riure.

-      Vigila, que no se n’escapi cap!!! Les bombolles, les bombolles!!!!- vaig cridar desesperat.

En Venny em agafar per l’esquena i em va sacsejar per intentar calmar-me.

-      Tranquil, tranquil! Ets aquí amb nosaltres, no pateixis!

Vaig estar una bona estona confós. No sabia on era. Feia un moment em perseguien unes algues gegants i uns peixos de colors i ara...Ara tornava a ser allà amb els meus amics.

M’havia tornat a passar! Una suma de sensacions molt fortes m’envaïen i de cop i volta desapareixien com si res. No tenia clar si allò era alguna resposta a les infinites preguntes que envoltaven els meus pensaments.

-      En Venny ens estava explicant la seva història i tu t’has quedat adormit.-          Concloent com sempre, va exclama la Maragda. -Ara ens anava a explicar que hi havia a la segona part del diari.

-      Quin diari?         Evidentment no tenia ni idea de que m’estaven parlant.

En Venny em va fer un resum ràpid i va continuar amb la seva història. Però mentre ell parlava el meu cap encara estava en aquell bosc gris d’algues intentant recordar coses que em semblessin importants.

-      Bé i això es tot.- Va finalitzar en Venny, satisfet de la seva capacitat de síntesi.

-      El que no entenc...-             Va dir la Maragda.      -és quina relació hi ha entre les ciutats, la fotografia i els noms en majúscules.

En Venny , mentre jo badava, havia explicat que a la segona part del seu diari, a partir de la pagina 10, hi havia una capçalera a cada pàgina, amb una paraula escrita en Majúscules. La paraula era gran, estava subratllada i  centrada en cada un dels fulls, però a sota seu no hi havia res. Estava en blanc.

-      Vaig provar d’esbrinar quin significat tenien  aquelles paraules però mai ho vaig aconseguir.- Va dir  justificant-se, en Venny.

S’havia fet tard, l’espectacle feia estona que s’havia acabat. El saxofonista ja no tocava i estava  recollint. La cambrera mal tenyida netejava amb desgana les tauletes que havien anat quedant lliures i  posava les cadires al damunt.

-      És tard-     Va dir la Maragda       -Hauríem de marxar.

-      Jo vinc amb vosaltres!

La Maragda i jo ens vam mirar.

-      No patiu, en Rosty ja ho sap. Sabia que quan us trobés vindria amb vosaltres. Aquest numero que hem fet avui era el nostre numero final. L’havíem preparat esperant aquest dia.

La Maragda va somriure i el va agafar del braç, i s’hi va acostar una mica massa pel meu gust.

-      Molt bé! Doncs anem! Que tenim  moltes coses per fer!!

Va estirar d’en Venny,  i jo em vaig quedar un moment aturat i desconcertat.

-      Va! Vine! 

Amb l’altre braç, el que tenia lliure,  la Maragda des del peu de l’escala em va fer un gest insistent d’apropament . Em vaig apropar lentament i ella em va agafar la ma i em va estirar també. Vaig sentir un esglai i vaig pujar amb ells l’escala. Seguia absort amb els meus pensaments. I ara també confós per aquell  estrany calfred  que va recórrer el meu cos durant aquell moment.

                                                         

GRIS

Feia molt de fred. Quasi no em quedaven forces. Les mans se m’escorrien i mica en mica se m’anava escapant aquell cable immens. No volia mirar avall. Vaig fer diversos intents d’enganxar-me amb les cames i m’anava sacsejant per aconseguir-ho.

Estava sol. No es veia res, tot era boirina, tot era d’un blanc grisenc. Sense ombres, sense formes, sense res que em fes pensar que hi havia algú al meu costat encara, que no ho semblés.

Se’m gelaven les mans. Finalment vaig aconseguir enganxar-me al cable amb un dels peus i després va ser fàcil enganxar l’altre. No veia ni l’origen ni la fi d’aquell cable infinit.

Vaig decidir moure’m cap alguna banda, movent sincrònicament cames i braços però ben aviat me’n vaig cansar. Allò no tenia destí. No podia més!

No tinc clar si va ser un impuls o senzillament que les forces em van fallar. De cop i volta vaig deixar anar el cable de les mans i vaig quedar penjant només dels peus. Vaig sentir com la sang baixava de pressa impulsada per un cor que bategava sense ordre ni  control. L’escalfor em recorria i em confortava. Era una sensació agradable. Amb els ulls tancats vaig deixar caure els braços avall de forma  que tot el cos em va cruixir . Vaig estar així tan sols un moment. Un moment etern i plaent. Estava relaxat, amb la ment en blanc. El cor tornava al seu ordre i ara les respiracions eren llargues i profundes.

Va ser un moviment suau i delicat. Parant atenció a no destorbar aquell moment. Com vigilant de que ningú s’adonés del que anava a fer. Va ser fàcil. Els peus es van deslligar com desprenent-se d’un pes feixuc i vaig començar a volar.

No era un vol d’ocell, més aviat com el d’una fulla de roure en caure a la tardor. Levitava suaument mentre descendia sense destí. Vaig obrir els braços per sentir el plaer de l’aire en envair el meu cos.

Va ser en aquell moment quan milers de cintes s’entortolligaven al meu voltant. El descens va deixar de ser uniforme. La pau va desaparèixer per donar pas a la inquietud.

-      Que era tot allò?

Vaig incorporar-me al mateix temps que seguia baixant i això va accelerar la velocitat de caiguda. Les cintes em fregaven  la cara i els braços i se m’enganxaven a les cames.

Eren de color verdós, quasi negre. D’un pam d’ample i una llargària extrema.

Em vaig espantar i vaig començar a mourem descontrolada ment   per intentar agafar-me a alguna d’aquelles immenses formes gelatinoses que naixien del buit. Semblaven plantes o algues i s’anaven movent com si em volguessin atrapar.

Finalment vaig ser jo que en vaig atrapar una! La vaig agafar fort amb les dues mans i així vaig frenar la caiguda. Tot seguia gris tret d’aquelles cintes verdes. Vaig esbufegar.

Lliscar per aquelles cintes un cop vaig tenir el control de la situació era relativament fàcil.

A mida que baixava la sensació de fredor disminuïa i la humitat augmentava. Sentia que alguna cosa anava a canviar. M’envaïa de nou el neguit del desconegut. Baixava i baixava i de sobte la grisor va desaparèixer.

No se com ni perquè però de sobte em vaig veure immers en una peixera. No era molt gran i l’aigua era neta i transparent. Jo era allà, petit, com un d’aquells peixets de colors tropicals que badaven tranquil·lament  obrint i tancant la boca. Enganxat com un gamarús a aquelles finíssimes algues d’aquari. Notant com milions de bombolles d’oxigen sortien d’aquell tub.

Aquells peixos que a mi em semblaven gegants no em feien ni mica de gràcia. Així que vaig provar de sortir de la peixera per on havia vingut, enfilant-me per les algues. Però per alguna estranya raó les algues no sortien de la peixera i a mida que pujava es torçaven amb el meu pes, fent inútil el meu intent. La salvació havien de ser les bombolles. Pujaven amb força a la superfície així que vaig idear un pla.

Si aconseguia posar l’oxigen de moltes bombolles en un recipient tancat potser em permetien enlairar-me suficient per sortir de la peixera. La qüestió era trobar el recipient.

Em vaig treure la jaqueta i la vaig folrar amb trossets d’algues per fer-la impermeable. Com eren gelatinoses s’enganxaven amb facilitat.  Em vaig apropar al flux d’oxigen i amb un moviment rapit i precís el vaig aturar amb la jaqueta. Aquesta es va inflar. Jo l’aguantava per les mànigues i feia força cap avall agafat amb els peus a una argolla de ferro que hi havia al fons . Vaig fer tanta força com vaig poder per incrementar la inèrcia de l’ impuls. Quan vaig deixar anar l’argolla vaig sortir disparat cap amunt, travessant la superfície  de l’aigua i els vorals de la peixera fins caure en un escriptori de grans dimensions.

"Venny" Venskab varigheder

-      I ara Venny, entra sense por per aquesta porta.- Va dir en Rosty picant l’ullet al públic i obrint amablement una petita porta de fusta vermella per tal que en Venny pogués entrar.

Era una sala petita. S’hi accedia per unes escales de pedra humida que es cargolaven en la foscor fins deixar veure aquell antre. Al fons un petit escenari emmarcat en unes cortines de color bordeus, lligades per la cintura.  No hi havia butaques, tot eren petites taules rodones de marbre jaspiat. A la dreta una petita barra on una cambrera mal tenyida anava servint als clients, movent el cos al so d’un saxo. Presidint la barra, al fons i sobre la paret, hi havia un gran mirall on es reflectia un gran cartell de neó que deia “ El Vol de la Gavina”. El rètol era a l’esquerra de l’escenari, enganxat en una paret de maó granat, i just a sobre del saxofonista, un home de trets africans, d’edat avançada i castigat per la vida.

 En  Rosty aparentava uns cinquanta anys. Anava vestit amb un elegant  “Chaqué”  i portava uns guants blancs que es cenyien en aquells dits que no s’acabaven mai. Ell era el que portava l’espectacle. Era un espectacle de màgia en petit format, màgia d’aprop!. En Venny era un noiet d’uns quinze anys però podia passar per dotze tranquil·lament. Era extremadament prim. Se li marcaven els pòmuls a la cara i podies distingir les costelles travessant aquella samarreta de setí. No era molt alt i això li permetia doblegar-se i entrar en espais minúsculs sense massa problema.

Havíem arribat feia una estona. No hi havia massa públic. En una taula una parella menjant-se a petons. En un altre dos homes, amb flaira de mariners, enganxats a una pinta sense dirigir-se la paraula. Una dona recolzada en una de les parets i un parell més conversaven a la barra.

Nosaltres vam entrar mirant de no fer soroll i ens vam asseure en una de les taules més allunyades de l’escenari. Els trucs eren fascinants. Com podia fer desaparèixer un conill o portar una carta d’una banda a l’altre sense que ens l’adonéssim. Era increïble!!

Vaig buscar incansablement qualsevol relació de l’espectacle amb una gavina però res semblava tenir-hi cap referència.

L’espectacle devia d’estar arribant al final  doncs la presentació del següent número va ser singular, amb redoblament de tambors inclosos.

En Rosti va presentar al noiet, en Venny;  que va sortir a l’escenari portant una mena d’armariet petit, de múltiples colors, a sobre d’una tauleta amb rodes.

-      I ara, senyores i senyors us presentem el numero estrella de l’espectacle!! – Va cridar dirigint-se al públic i movent els braços donant l’entrada al seu acompanyant. – El vol de la Gavina!!

La Maragda i jo ens vam mirar amb complicitat. 

En Rosti, aquell mag que ratllava la cinquantena,  va fer posar en Venny a un costat per deixar lliure la visió de l’armari. Va obrir les portes per demostrar que no hi havia res a dins i va passar la ma per sobre i per sota del moble evidenciant que tampoc hi havia fils ni res que pogués ser sospitós de moure l’andròmina.

-      I ara Venny, entra sense por per aquesta porta.- Va dir en Rosty picant l’ullet al públic i obrint amablement una petita porta de fusta vermella per tal que en Venny pogués entrar.

El moble i sobretot la porta eren extremadament petits en comparació amb en Venny, que es va haver de doblegar com si fos de goma per tal de poder entrar. Va passar-hi primer una cama, després el cap i un braç i quan ja tenia mig cos a dins va pujar l’altre cama i l’altre braç.

Quan en Venny va ser a dins va saludar al públic amb la ma i en Rosty va tancar suaument la porta vermella.

-      Ara senyores i senyors necessito silenci per poder transmetre amb la meva ment el destí on vull que vagi el nostre amic Venny.

A la sala va sonar un murmuri abans de fer-se el silenci total. Els pocs llums que hi havia es van apagar deixant tant sols el canó de llum que il·luminava aquella capseta de fusta on hi havia entrat en Venny. El saxofonista va començar a tocar una cançó molt lentament. Tant lentament com el sorprenent moviment de la capseta de fusta. L’armari es va separar de la taula, va començar a pujar com si levités. Ho feia de manera suau i pausada, al ritme que en Rosty marcava amb els braços i les mans esteses.

El moble, amb en venny a dins, pujava i pujava... Quan va ser a una certa alçada es va aturar i va girar 360º de manera que en vam veure totes les cares.

La Maragda i jo estàvem embadalits mirant de trobar el truc. No vam intercanviar cap paraula durant aquells instants.

Quan l’armari ja havia girat del tot, el mag va obrir una de les dues portetes per tal que en Venny tragués la ma, confirmant que encara era allà. El saxofonista seguia tocant, amb els ulls tancats com si la cosa no anés amb ell. La cambrera es mirava al mirall de la barra i s’arreglava el cabell mentre mastegava, amb la boca oberta, un xiclet.

En aquell moment l’armari va començar a oscil·lar com un pèndol de banda a banda de l’escenari. La cambrera es va girar. En Rostí dirigia amb les mans la trajectòria del moviment. Ho feia cada vegada de forma més vigorosa, com si fos un director d’orquestra. El moble es movia cada vegada més ràpid i amb més amplitud fins que en un moment donat va donar la volta sencera i es va aturar en tornar de nou a la posició inicial. En aquets moments la música va deixar de sonar i després d’un petit impàs es van començar a arrencar uns quants aplaudiments que poc desprès van ser generalitzats.

En Rosty es va posar aquell dit blanc a la boca en senyal de silenci i poc a poc va anar obrint les portetes vermelles de l’armari. Quan van ser obertes del tot hi va posar la ma a dins per demostrar que novament no hi havia res. En Venny havia desaparegut!!!

Es va sentir un OooooooH! General quan de sobte, el canó que il·luminava l’escenari es va començar a moure com si busqués alguna cosa. Va recórrer tota la sala fins que de forma sorprenent ens va il·luminar a nosaltres i es va aturar. Aquella llum era massa intensa per aguantar amb els ulls oberts i tant la Maragda com jo vam haver de girar la cara i protegir-nos els ulls amb el braç. En aquell moment vam sentir l’escalfor d’uns braços sobre les nostres espatlles. Tothom va aplaudir, ara sí, amb molta efusivitat. Era en Venny!!

-      És curiós veure unes mans que aplaudeixen soles -              Va murmurar en Venny a l’orella de la Maragda.

En Rosty es va acomiadar d’aquell públic entregat  mentre dues hostesses recollien tot el material de l’actuació. L’Home negre del Saxo va continuar tocant com si res hagués passat. La gent va començar a parlar i l’ambientació general va canviar. I nosaltres érem allà amb aquell noiet desnodrit que va aparèixer del no res...

EL VOL DE LA GAVINA

Era curiosa aquella calaixera. No tenia grans dimensions però donava la sensació d’albergar dins seu moltes i moltes coses.
Ni alta ni baixa, tenia una alçada mitjana. La Maragda tot just podia veure’n la capçalera. No havia complert els dotze anys i no destacava per la seva alçada, doncs era mes aviat menudeta.
Era una moble robust. Se’l veia noble pel tipus de fusta i d’envernissat però especialment per la presència que li donaven aquells marquets lluents i daurats que presidien cada un dels 49 calaixets.
Cada marquet contenia una targeta amb un numero i una síl•laba. La motllura del marc sobresortia una mica i feia d’agafador per poder obrir el calaix.
- Que hi ha dins d’aquets calaixos? Vaig preguntar-li
- És complicat. Va respondre la Maragda.
I era cert, era complicat.
Si tu obries qualsevol dels calaixos era completament buit. No hi havia res a dins. Per poder veure o trobar el seu contingut havies saber el que volies buscar i obrir el calaix que contenia la síl•laba d’allò que cercaves.
La calaixera tenia set files i set columnes de calaixets, cada un d’ells amb una síl•laba i un numero sense seguir cap ordre concret ni cap significat evident. Fins i tot hi havia números que estaven repetits.
2 3 5 7 13 17 19
23 29 31 37 41 43 47
25 31 36 44 54 60 66
21 26 26 30 28 26 28
53 59 61 67 71 73 79
55 62 66 74 84 90 98
51 56 56 60 58 56 60


- Podríem buscar informació sobre la Gavina, no creus? Pot ser un bon punt de partida.
La Maragda em va mirar, sorpresa de la meva ocurrència i es va posar a buscar alguna síl•laba que coincidís amb la paraula “Gavina”. La va trobar, al calaixet amb el nº 53 hi posava “GA”. El va obrir. Era tot ple de papers i pergamins. Alguns d’ells enrotllats i lligats amb una cinta magenta. Altres doblegats. Tots ells eren plens de pols.
- Renoi ! Vaig exclamar. Amb tanta documentació segur que anem pel bon camí!
La Maragda va agafar tot el que hi havia al calaix i ho va posar sobre el llit. Va separar els pergamins dels papers plegats, entre els que hi havia algunes cartes de navegació.
- Buuf..., no se ni per on començar!!!
- Despleguem-ho tot i ho veurem més clar. Vaig aconsellar veient que a la petita això li venia una mica gran.


Vam estar una bona estona classificant i endreçant aquell sense fi de papers. Els mapes i les cartes de navegació no els enteníem i no sabíem d’on eren, així que els vàrem apartar i ens vam centrar en la documentació escrita.
La major part feia referència a espectacles musicals, de circ i de màgia. Hi havia adreces de locals de tota Dinamarca. Cartells publicitaris dels espectacles. Factures, retalls de diaris i un munt de dibuixos i anotacions fetes en tovallons de paper o estovalles, d’aquelles individuals que hi ha als restaurants.
- Però... Aquí no parla de cap Gavina. Vaig suggerir contrariat.
- No. Va dir la Maragda. Gavina és el nom d’un grup. D’un grup de teatre o de varietats...
I així era. Tota la documentació que vàrem trobar feia referència a un grup que feien màgia en petits locals nocturns danesos. El grup es deia “El vol de la Gavina” i estava composat per dos actors o mags que es feien dir: “Rosty i Venny”
Es devia tractar d’un grup famós per la zona i que durant una època van tenir força èxit fet que es veia reflectit en els nombrosos cartells i referències periodístiques. Les crítiques dels diaris els deixaven molt bé i els presentaven com la revelació del moment.
- Mira. Va dir la Maragda assenyalant un dels cartells que es veien més nous. Aquest espectacle es va fer aquí a prop, al carrer Mangler.


- Ostres!! Quina casualitat. Vaig exclamar. Quin dia va ser? Posa alguna data?


- No ens servirà de gaire la data. Va respondre la Maragda. Tampoc sabem en quin dia vivim.


- No. No ho sabem, però ho podríem saber.


La veritat es que vaig respondre amb un cert aire de superioritat perquè em sentia molt segur del que estava dient.
- I com pretens saber-ho? Va insistir la petita rinxols d’or.
- El contestador automàtic de l’empresa!!. Quan vaig aparèixer aquí va sonar un contestador automàtic. Aquets aparells generalment porten un rellotge amb l’hora i la data. Li vaig picar l’ullet i la vaig agafar de la ma. - Vinga, anem!!






Vam entrar agafats de la ma dins d’aquella habitació on ens vam conèixer. Ho vam fer sense prudència. La Maragda es va deixar anar de la ma i va seure, juganera, en aquella cadira que va fer girar unes quantes vegades amb braços i cames oberts com si d’un estel es tractés.
El telèfon era horrorós. Estava a sobre d’aquella tauleta amb rodes. Era d’un groc llampant i cridaner. Potser per cridar a la gent a acostar-s’hi. Ens hi vam acostar i efectivament , a la part superior hi havia una pantalla digital. Es veia clarament, eren les
12:45h del dia 23 de Gener del 2012.
- Tobyas, l’actuació és avui!!! Avui a la nit.
Potser tot era una coincidència o tan sols era el destí, en tot cas les cartes eren al descobert. Havíem trobat la manera de relacionar els esdeveniments i tot ens portava a assistir a aquell petit espectacle. Tot ens portava a sortir d’aquella nau i emprendre un viatge incert i emocionant a la recerca dels n ostres orígens.

                                               

SEMPRE AMB UN SOMRIURE

ELS TEUS ULLS FARAN DE FINESTRES

No pateixis Maragda que trobaré la manera, t’ho prometo!! No pateixis!!

Aquestes paraules anava repetint una i una altre vegada sense parar i amb un to de neguit  però al mateix temps ferm i segur.

Finalment la Maragda m’havia aconseguit fer una flassada amb unes bosses de tela de sac plenes de vestits vells. Picava una mica i desprenien una flaira de soterrani humit que anava penetrant dins del meu cervell. Vaig dormir quasi deu hores! I més que ho hagués fet de no ser pel soroll de les grues i maquinària que venien de l’exterior. Estava molt cansat!

Feia poc que havia pres la decisió de entrar en aquesta aventura i des de el primer moment ha estat un no parar!

Amb el pas de les hores havia anat fent una mena de cau, enfonsant-me cada cop més en aquell reguitzell de robes i teixits, de múltiples colors i aromes que feien pensar en temps passats.

Era fàcil imaginar belles princeses guarnides o bandolers sagnants capturant joies i altres tresors. Hi havia teles de totes les mides, colors i qualitats. Abundaven els velluts i els setinats, però també trobàvem retalls de sedes, franel·les i llanes de tots els colors. Algunes blondes i puntes bordades et sorprenien al costat d’armilles brutes de sutge, fang o ves a saber que...

_ D’on devien haver sortit totes aquelles robes?  Vaig pensar mentre m’adormia.

Però el pensaments es van anar diluint a mida que m’anava endinsant en un llarg  i profund son.

Al despertar em va costar incorporar-me, ja que m’havia quedat com un pollet en el seu niu. I quan vaig aconseguir obrir els ulls, la primera cosa que vaig veure va ser aquella gran massa de rinxols daurats ofegant el meu rostre amb una suavitat  que no sabia que podia existir.

-      Maragda!!!

 La vaig estrènyer amb els dos braços, i ho vaig fer tant fort i amb tantes ganes, que va fer un bot de l’ensurt que va tenir.

-      Però no entenc res!! On és el far? I la gavina?

-      De quin far parles? Va dir la maragda mig adormida.

-      Ho deus haver somiat !

Tot havia estat tan real... i ara de sobte tornàvem a estar en aquella habitació minúscula dins aquella immensa nau en un punt incert de Dinamarca i sense res per on començar a buscar!

-      Maragda he tingut un somni terrible! Era tan real que pensava que t’havia perdut per sempre. Era en un far, sol i desolat en mig del no res. Feia molt de fred i hi havia una gavina i un bagul i...

-      Para Tobyas!

La Maragda no em va deixar continuar explicant. Em va tapar la boca amb la seva ma bruna i va fixar la mirada en l’infinit posant cara de concentració.

-      No sents?

-      Sentir? El que?           Vaig respondre murmurant mentre em treia la ma de la boca.

-      Stsssss!! No sents?

-       No!!   Bé un moment. 

 Vaig centrar una mica més l’oïda en un petit xiuxiueig que semblava sortir del bagul.

-      Sembla que el bagul ens diu alguna cosa.   Vaig afirmar mirant la Maragda amb cara d’incredulitat.

-      Sembla com una cançó , o més bé com si algú estigués resant . Millor obrim el bagul i sortim de dubtes d’una vegada.

I tota decidida la maragda va obrir el pesat bagul deixant que aquell so ara fos més intens i molt més clar:

Busca dins el teu cor i trobaràs la solució

L’antídot és dins teu

Els teus ulls faran de finestres

No vulguis córrer, menja a poc a poc...

Aquestes frases s’anaven repetint reiteradament una i una altra vegada sense aturar-se com si fos un conjur.

-      Això em resulta molt  molt familiar... Vaig pensar en veu alta

-      És com una endevinalla no?   Va dir la maragda

-      És la inscripció del caramel!!!  Vaig exclamar de sobte i entusiasmat per la troballa.

-      Maragda heM de buscar en el llibre del bagul, ràpit!!  Són les mateixes frases que vaig trobar a la casa quan vaig desembolicar el caramel!

Vam obrir el bagul que hi havia al costat de la prestatgeria i vam tornar a treure aquell gran llibre vermell.

Volíem anar a seure al costat de la tauleta rodona que hi havia al a prop del llit per estar més còmodes i per tenir una miqueta més de llum. Ens vam mirar abans d’obrir-lo i ho vàrem fer entre els dos i molt a poc a poc sense enretirar la mirada d’aquelles cobertes centenàries.

El so venia de dins, i vam anar passant les pàgines fins que aparegué  la pàgina on sortia jo desembolicant el caramel...

-      És com la pel·lícula de la meva vida.   Vaig exclamar.

-       Surten imatges de tot el que m’ha passat! Aquella habitació, el pot de pintura, el mirall... Mirem més endavant potser veiem el que ens passarà...

I vaig passar ràpidament les pàgines d’aquella andròmina per veure el meu futur però eren en blanc!

-      Ja ho vaig provar Tobyas! Només surten les coses que ja ens han passat. Hem d’intentar quedar-nos amb els detalls per saber d’on venim.

-      Tu tampoc saps d’on vens maragda?

-      No.  I va posar una carona tota trista que em va fer estremir.

-      Tranquil·la, ens en sortirem!!

Era molt important desxifrar aquelles paraules. Que volia dir que l’antídot era dins meu? I que els meus ulls faran de finestres? Era tot molt estrany...

-      Jo crec... va balbucejar la Maragda mirant fixament tot el que m’havia passat

-      Digues!!  M’estava començant a impacientar.

-      Jo crec que parla en un sentit figurat. Que li hem de trobar una altre sentit a les paraules. És com si ... Com si la importància de tot el que passa fos un secret que s’amaga dins de les paraules.

M’hagués agradat veure la cara de tòtil que devia haver posat en aquell moment. La serenor i seguretat amb que la maragda analitzava totes les coses m’embriagava i em tenia hipnotitzat.

-      Quan diu busca dins el teu cor... crec que es refereix als teus pensaments Tobyas. Alguna cosa que has pensat últimament o que...

-      O que he somiat?? El Somni!!     Vaig exclamar com si hagués trobat un tresor.  

-      Exacte!!   Intentem recordar coses importants dels somni, coses que tinguin a veure amb paraules o amb sentiments...

La Maragda va treure una llibreta de sota el llit. Era una llibreta verd llimona, amb una espiral lluenta que duia un bolígraf enganxat o més ben dit incrustat dintre seu. Vaig començar a explicar-li el somni del far tant detalladament com vaig poder i ella anava apuntat coses sense parar, amb una diligència i una soltesa envejables.

-      Be, en resum crec que això és el més significatiu del teu somni i em va ensenyar els seus apunts:

FAR  -  BLANC

FINESTRA – BOIA VERMELLA – MARAGDA

GAVINA (TRANSPORT) -  CORDA – BAGUL – XISCLE (DOLOR)

PETXINA GEGANT (OBSERVADORA) – PARAULES PERDUDES

GAVINA – FAR QUE PARLA

Tot allò no tenia cap senti per a mi. No era capaç de trobar cap relació entre tot allò i l’enigma del caramel. Vam estar una bona estona en silenci pensant i mirant de trobar alguna cosa que pogués lligar per poder començar a estirar del fil.

-      A veure... Va dir la Maragda després d’una estona.  La Boia vermella està clar que és un senyal que està relacionat amb mi i amb els teus ulls. El color blanc significa puresa i per tant jo crec que el far blanc significa el teu origen.

Jo no sabia que dir i em Mirava aquella noieta espavilada amb admiració mentre ella anava fent aquella dissertació.

-      La corda pot representar el camí que has fet fins a trobar-me a mi i al bagul. Però el que hi ha dins del bagul et fa mal o.... més que mal, potser el xiscle significa que no comprenem el que hi ha.          Va exclamar orgullosa d’haver trobat una explicació lògica a tot allò.

-      Ens faltaria saber que representa el far que parla i les paraules perdudes de que parla la Gavina...

Però jo seguia sense entendre res. Els fars no parlen!  Vaig pensar.  Però de fet els baguls i els llibres  tampoc així que segur que tot allò tenia un altre sentit. Però quin? I de sobte vaig tenir com un moment d’inspiració. Un esglai va recórrer tot el meu cos i tremolós vaig tocar amb la ma l’espatlla de la Maragda que continuava immersa en la seva llibreta intentat esbrinar la solució.

-      Maragda. Crec que tinc alguna cosa.

-      Si?

-      Mira, els fars no parlen ni els llibres tampoc. Però parlar vol dir pronunciar paraules i l’altre lloc on poden haver paraules són els llibres. Jo crec que tota l’estona esta parlant de llibres. Perquè quan diu “Els teus ulls faran de finestres...”  Crec que es refereix a que jo llegiré la solució en un llibre, en un llibre on hi haurà les paraules perdudes que explicaran el meu origen.

La Maragda em va agafar amb les seves dues manetes diminutes i em va fer un petó a la galta. Aquell gest no l’esperava i una esgarrifança va recórrer tot el meu cos.

-      Ets un geni Tobyas!! Així doncs només hem de trobar aquest llibre per esbrinar tot el misteri !!
-      Si, i crec que aquest llibre el trobarem a l’adreça que sortia al llibre i a l’embolcall del caramel.

Bizitza Liburutegia:       Sala Jerome   475a

Av/ Bevinguda nº 7751

-      El que no se, és com trobarem aquesta adreça i com hi anirem. 

-      Tobyas! La Gavina!  La solució està en la Gavina. La Gavina representa el transport. Ella ens portarà tal i com et va portar en el teu somni.

 Ho va dir tan convençuda que no vaig gosar contradir-la, i em vaig quedar una estona pensant en tot allò quan de sobte em vaig veure les mans. Eren unes mans grosses i bonyegudes. Una mica peludes per la part de dalt. Però eren unes mans aïllades que es movien com si ballessin soles independents de la resta del mon.