L'antídot

Hi havia dues coses que em preocupaven: Saber quina cara feia i trobar la manera de recuperar la visibilitat.

Vaig seure pensatiu sobre la taula. Les cames em penjaven avall i les feia moure mentre pensava recolzant la cara sobre les mans i els colzes sobre les cames.

Em venien al cap moltes preguntes. Que hi feia aquell recipient gegant en aquella habitació? No hi encaixava gens... Quin sentit  tenia aquella pintura?

Perquè totes les coses havien de tenir un sentit,  no? O potser no...

Vaig fer una última ullada a tota l’habitació, com esperant respostes als meus dubtes.

Era curiosa aquella estança. Semblava d’una altra època. A qui devia pertànyer? Devia de ser algú inquiet i amb una certa cultura... Hi havia llibres i diaris per tot arreu! També era plena de carpetes cada una amb una etiqueta diferent. Viatges, records, fotografies, cartes i dedicatòries, projectes i...

Ostres la meva!!! La carpeta de la qual jo vaig sortir... com es deia...?  “Fàbrica de somnis”

 Quin nom més bonic per una carpeta!  

Sentia molta curiositat per saber coses d’aquell espai, d’aquells objectes que em van veure néixer després de tant i tant temps enterrat.

Vaig incorporar-me i de puntetes sobre la taula, allargant  el braç vaig intentar agafar la carpeta. Quasi no arribava, però vaig fer un últim intent estirant-me al màxim i amb les puntetes dels dits vaig fer córrer la carpeta cap a l’extrem  fins poder-la agafar. En estirar-la van caure totes les altres carpetes al terra fent un gran terrabastall i escampadissa de papers i fotografies per tot arreu.

Vaig pensar que era una mica sapastre!! En tot cas ja tenia el que volia.

La carpeta era vella i gruixuda. Plena  de papers enganxats amb clips sorprenentment ordenats, tenint en compte l’entorn on es trobava.

Vaig repassar tots i cada un dels arxius, repenjat a la paret i sobre la taula de l’escriptori. El temps va passar sense que jo prengués consciència i vaig quedar embadalit submergit en tots aquells somnis.

Les hores anaven passant i jo seguia immers en la meva lectura fins que un raig de llum de sobte em va enlluernar.

Vaig fer una ganyota de desaprovació, indignat per la gosadia impertinent d’aquell raig de sol que destorbava aquell moment tan plàcid. Però de seguit vaig pensar :

_ Ostres ja torna a ser de dia!!

Havien passat quasi 24 hores del meu naixement i jo encara era allí... No se’m veia, no sabia ben bé qui era, però era allí i bé havia de fer alguna cosa no?

El raig de sol insistia en cremar la meva cara invisible i vaig haver de saltar a terra per evitar-lo. En fer-ho vaig mirar amunt pensant que potser podria sortir per allí. Però em va sorprendre que no hi hagués cap finestra en el lloc del qual provenia. Simplement era el reflex del sol sobre un mirall antic que hi havia penjat a la paret. La finestra era just a l’altre banda, una mica més amunt.

Massa amunt vaig pensar, ja sortiré per la porta...

Així doncs sortejant tots els papers que havien quedat escampats pel terra vaig arribar a una porta de roure massís amb una maneta de ferro forjat enrogida  pel pas del temps.

La maneta era força alta, tot just hi arribava. Era ben clar que els propietaris d’aquella estança no devien ser de la meva mida...

Vaig intentar repetides vegades obrir la porta però aquesta seguia immòbil, no es va bellugar ni un mil·límetre.

D’un salt em vaig penjar amb els dos braços a veure si era una qüestió de força, deixant caure tot el meu cos. Inútil, no hi havia res a fer!

Vaig pensar que si volia ser un bon explorador havia de sortir d’aquella habitació fos com fos  i conèixer món així que vaig agafar la carpeta amb la intenció de sortir per la finestra.

Amb la carpeta a l’esquena, ficada dins dels pantalons em vaig enfilar per la prestatgeria i quan vaig ser davant del mirall, una imatge espantosa em va sobresaltar!

Vaig haver d’aturar-me i agafar-me més fort per no caure. No podia creure el que veia.

Una imatge fantasmagòrica em mirava fixament. Seguia els meus moviments com si fos el meu reflex. Estava allà, penjada de la prestatgeria com ho estava jo, però era.... Era transparent!  Només es percebia els seu contorn, com si d’un traç es tractés.

Em vaig apropar al vidre i aquella cara horrible ho va fer també simultàniament.

Era un dibuix de la meva imatge, del meu reflex en el mirall.   

La postura en que estava no era del tot còmode així que vaig mirar de seure enretirant alguns llibres i em vaig quedar mirant el mirall i dins d’ ell aquell personatge sinistre que intentava ser Jo.

Em vaig divertir una mica fent tota mena de ganyotes amb la cara i les mans fins que en un moment donat vaig provar de parlar amb ell.

_ Com et dius?

Lògicament ell va repetir la pregunta al mateix temps que jo la feia, com un eco.

_ Com et dius? Et dic!

_Com et dius? Et dic!

Era un mirall que parlava, però només repetia el que jo deia... era estrany!

El mirall era de grans dimensions, ocupava quasi tota la part superior de la paret. En ell veia reflectida tota la prestatgeria, amb els llibres, les carpetes, les capsetes de fusta i de cartró i entre mig de tot allò una mena de figura que representava que era jo. No obstant una cosa em va cridar l’atenció... En una de les cantonades de la prestatgeria s’hi veia un gerro de terrissa vermella que gaudia d’una llum especial. No és que estigués il·luminat ni res de tot això, però tenia una lluentor diferent, que destacava front aquell conjunt de tons foscos i apagats.

Em vaig girar per veure’l al natural i OH! Sorpresa!No hi era!!

Aquell gerro vermellós era a la imatge però en realitat no existia.

_ Un altre misteri per descobrir !

vaig pensar.

Vaig fixar-m’hi molt i molt, fins el punt d’intentar memoritzar-ne tots els detalls.

Era d’una mida mitjana, fet de porcellana o terracotta. Tenia una forma un xic ovalada, semblant a les àmfores antigues, aquelles que es troben al fons del mar al costat dels vaixells enfonsats.

Tenia dues nanses que semblaven dues orelles gegants, a banda i banda. Entre mig de les dues nanses hi havia com un marc en relleu, com una motllura que envoltava  una inscripció en forma d’el·lipse.

La inscripció era clara i concisa, feta amb lletra majúscula. I Com tot el que passava en aquella habitació era realment sorprenent:

                                                                       “ANTÍDOT”

Tobyas on ets?

Això que passava no era normal ! Ni tan sols per un producte de somni com jo... No estava disposat a permetre la meva desaparició en meu primer dia d’existència a ulls del món, així que havia de trobar alguna solució.

La part positiva és que jo sentia que existia, em sentia els batecs del cor i també la ràbia interior de tot el que estava passant. També veia el que hi havia al meu voltant, tot era allà immòbil i parsimoniós, veient passar el temps sense grans alteracions. Per tant els meus sentits estaven intactes! Per què no podia veure el meu cos? Les meves mans, les meves sabates rossegades per la punta i els meus pantalons vells i caiguts, amb un tirant que queia per la espatlla perquè li faltava un botó.

De fet tot havia estat tan ràpid que ni tan sols sabia la cara que feia. Dins d’aquella carpeta plena de pols i envellida en l’oblit no hi entrava la llum, i mai no se m’havia acudit  pensar en la meva cara, saber qui era i com era...

Però ara tot era diferent. La sang em bullia i no podia suportar haver desaparegut tant aviat i amb tantes coses per fer.

M’agradava saber que tenia unes mans i contar aquells  dits maldestres i bonyeguts. Em sentia orgullós dels meus braços forts i peluts que em permetien arribar a tot arreu en un tres i no res.

I ara tot això on és?

Segur que hi havia una explicació només calia trobar-la !!

Vaig mirar al meu voltant com cercant una resposta. La ràbia inicial s’anava apaivagant i mica en mica es convertia en nerviosisme. Un nerviosisme que em feia fort i m’estimulava. Notava com tots els músculs del meu cos és multiplicaven i s’endurien. La sang arribava a tots i cada un dels llocs del meu cos com si els volgués despertar d’una llarga becaina.  Em sentia molt fort i amb moltes ganes d’explorar. Em sentia valent  i alguna cosa m’empenyia a buscar respostes, a saber més, a tirar endavant...  

Tot s’espatlla en caure en aquell líquid viscós. Ja vaig notar que aquella olor tan empallegosa tenia alguna cosa estranya. Que devia ser?

Aleshores la imaginació va començar girar a una velocitat inimaginable. Potser era una porta per entrar en una altre dimensió, fins i tot potser havia entrat en un món extraterrestre i ara em trobaria a tot de marcians o venusians pintats de color verd fluorescent  o amb quatre ulls i cossos llargaruts i caps gegants.

Aquets pensaments em van fer venir una mica de por i de seguida vaig voler pensar que no, i vaig moure el cap a banda i banda de forma enèrgica.

_ No, no no no !! Això no pot anar per aquí!

La incertesa i el neguit del moment em feien avançar per l’habitació amb una certa precaució. No hi havia massa llum, només la que entrava per una petita finestra que hi havia a la part de dalt d’una de les parets. La habitació era fosca i per l’ambient volaven petites partícules de pols que s’endevinaven quan passaven pel raig de llum que deixava entrar la petita finestra, volant independents les unes de les altres com si viatgessin plàcidament plenes de pau i felicitat només alterades per les esporàdiques corrents d’aire, que de cop i volta, les feia ballar estrepitosament durant uns instants per tornar paulatinament al seu estat de serenor habitual.

Poc a poc vaig anar recorrent tota l’habitació, tots els racons. Em  fixava en cada detall, inspeccionava minuciosament com si de sobte fos el protagonista d’una història de detectius.

Tot era ple de pols i en molts dels objectes no s’apreciava ben bé el que eren.

Després d’una estona vaig mig ensopegar amb una mena de tanca metàl·lica molt alta. Vaig tirar el cap enrere per mirar amunt i veure on acabava. Devia fer com dues vegades i mitja la meva alçada. M’atreviria a dir que era d’un color blavós tot i que no n’estic del tot segur. Feia com una corba, que vaig voler  seguir per veure fins on arribava. En un moment tornava a ser al mateix lloc. Era un gran cilindre metàl·lic de color indefinidament blau. Vaig fer unes passes enrere per veure’l millor i canviar la perspectiva.  

N’estava segur!!! Aquell era el recipient del líquid viscós d’olor inaguantable. Afinant una mica més la vista vaig distingir una mena de cartell que insinuava alguna mena de text.

Era massa amunt! I entre la distància i la poca llum em costava molt desxifrar el que deia...

Fimjuba  fbamsperamt?

Fintuba pramsparamp?

Buuf! Ves a saber, potser era un jeroglífic o una inscripció antiga  o un codi secret...

Vaig enfilar-me a la cadira de l’escriptori i d’un salt ja era damunt la taula. Ara tenia davant meu una visió panoràmica esplèndida de tot l’habitacle. La gegantesca tanca de color blau indefinit es confirmava com un enorme recipient cilíndric del qual no s’apreciava el seu contingut. Era com un immens forat negre del que sortia com un gas, com una boira de forma permanent. Aquesta devia ser la responsable d’aquest ambient carregós que és respirava per tot l’espai.

Més avall, i ara sí, de forma molt més clara es podia llegir una inscripció:

Pintura Transparent

Vet aquí l’origen dels meus mals.... !

FÀBRICA DE SOMNIS

Fàbrica de somnis  !!!  Aleshores.... Si jo he sortit d’una fàbrica de somnis..., sóc o formo part d’un somni !

Mica en mica em vaig anar incorporant , una mica abatut i desconcertat pel descobriment vaig donar mitja volta amb la intenció d’explorar els voltants de la prestatgeria.

No era fàcil sortir d’ allí. La prestatgeria era molt alta, era d’aquelles antigues que arribaven fins el sostre. És notava que la fusta estava envernissada més d’una vegada ja que  és percebia el color vell de la caoba una mica desvirtuat per la grossa capa de vernís.

La carpeta era a l’últim prestatge, barrejada amb restes de retalls de diari i un parell de llibretes engroguides pel pas del temps.

Només se m’acudia una manera de baixar de les alçades a terra ferma, construir un paracaigudes amb el retalls i uns trossets de filferro que podia treure de l’espiral de la llibreta.

Vaig trigar unes dues hores, però em vaig sentir cofoi de la meva primera obra. La vela del paracaigudes era de colors, bastant llampant. Vaig triar una pàgina amb fotografies esportives per donar-li un caire més alegre.

Vaig doblegar la pàgina formant com un rectangle, i el costat que quedava obert el vaig cosir amb el filferro de l’espiral. De les quatre cantonades del rectangle sortiren quatre tires que s’unien una mica més avall en una mena de cadireta, feta també de paper.

Vaig pujar a la cadireta deixant la gran vela al darrere, al fons del forat que deixava el prestatge. Agafant una mica d’embranzida vaig saltar i durant uns instants semblava com si el temps s’hagués aturat. Pels meus voltants anava veient quadres antics i diplomes emmarcats, suros plens de papers crivellats amb xinxetes de coloraines i de fons un paper verd fosc amb una mena de dibuixos daurats que quasi no es distingien.

Baixava molt lentament i quan vaig tenir una mica de confiança em vaig atrevir a provar de fer alguna pirueta amb el meu súper vehicle volador. Deixava caure tot el meu pes a la dreta i estirava les cames amunt en direcció contrària fent que així tot el paracaigudes és decantés com si volgués donar tota una volta sobre si mateix, però just quan era a punt de bolcar canviava el pes de costat i s’anivellava. M’ho estava passant d’allò més bé surant per l’aire tèrbol d’aquella habitació fosca i humida. Era com la meva primera aventura i tenia ganes de trobar algú per explicar-li, quan de sobte.... Crassssss !!!

Els ganxets que penjaven de les cantonades de la vela van estripar el paper i tant la cadireta com jo vam caure al buit a una velocitat que mai hagués pogut imaginar. Baixava i baixava sense fre! Ifins que.... choooooffff!

En un moment em vaig veure submergí en una mena de líquid viscós que desprenia una forta olor que em feia venir picor al nas.

Amb l’ajut de braços i cames vaig aconseguir arribar a la superfície i nedant en un moment ja era a la vora d’aquell mini oceà. Hi havia com una tanca metàl·lica que rodejava tot aquell líquid, però no era gaire alta així que no em va costar d’enganxar l’extrem amb les mans per poder-la saltar. No imaginava que a l’altra banda l’alçada seria més gran així que vaig fer una bona patacada, caient de cul sobre aquella estora plena de pols mil·lenària.

En aixecar-me, al marge del mal que em feien els meus pobre glutis, tenia una sensació estranya. No endevinava que em passava però hi havia alguna cosa que no rutllava...

De cop i volta, per més que les buscava no trobava les meves mans, i tampoc els peus ni les cames !!! De cop i volta jo notava que estava allí però no em veia, era com si hagués desaparegut, com si m’hagués esfumat!!!!

Quina sopresa !!!

La meva història comença el dia en que surto de la carpeta i em precipito sobre el cubell de pintura transparent.

Fins aleshores hivernava dins d'una carpeta groga i plena de pols que envellia oblidada dalt de tot d'una prestatgeria.

Cada dia em preguntava que feia jo allí tancat tant de temps, sense menjar ni beure, sense llum... fins que un bon dia la curiositat va exercir el seu poder i em va empényer a fer el gran pas:  Obrir la carpeta!!!

Em vaig armar de valor, primer va ser el braç dret qui va estirar de la espatlla i el cap. Observant a dreta i esquerra l'absència de perill va seguir l'altre braç i amb les dues mans ben agafades als extrems de la carpeta, em vaig balancejar com si fos un gimnasta professional fent giravoltes a les barres paral·leles. Amb un bon salt mortal em vaig plantar sobre la carpeta i em sentia victoriós, estirant, tot motivat, els braços amunt i avall pavonejant de la meva gran proesa.

Des de les alçades vaig observar que sota la pols s'entreveia una pegatina verda. Agenollat vaig desenpolsar la carpeta amb els braç, deixant al descobert un rètol sorprenent.   "Fàbrica de somnis".

Bon dia quin fred!!!

Bon dia amics!! Ahir vaig sortir per primera vegada del meu amagatall i estic molt perdut, no se ben bé cap a on he d'anar ... m'agradaria conéixer llocs bonics, si vosaltres en coneixeu algun me'l podrieu descriure...?