Maragda, la rínxols d'or !!

Em va despertar un potent raig de sol que insistia en cremar-me la cara. Mig endormiscat i sense saber ben bé on era em vaig incorporar. El cel no era ni tant blau ni tant pur. Feia sol però un sol espantat. L’ambient era dens com si l’aire fos més espès del normal. Em vaig aixecar per mirar per sobre de la barana del remolc. El camió estava aturat al costat d’una llarga paret de maó vermell, just al costat d’una gran portalada metàl·lica plena de grafittis.

Era un carrer estret i a l’altre costat també s’alçava una paret infinita de maó vermell. No es veia a ningú pels voltants així que vaig passar per sobre de la barana i vaig saltar al terra.

Mirant a banda i banda del carrer vaig tenir clar que havia d’elaborar un pla, doncs no sabia cap a on havia d’anar.

La primera cosa a fer era esbrinar on era i a partir d’aquí intentar localitzar l’adreça que apareixia en l’embolcall del caramel.

Em vaig dirigir a la tanca metàl·lica amb l’objectiu d’entrar a l’edifici. Eren curiosos els grafittis que presidien i dominaven tota la superfície. Representaven tot de monstres fantàstics que es dirigien a una muntanya llunyana envoltada d’una boirina circular. En primer terme apareixia una mena de trol enorme que duia a les mans un bastó de fusta d’on penjaven tot de figures humanes diminutes amb expressions de pànic i terror. El Trol se les mirava bavejant com si se les volgués menjar. El trol semblava sortir d’una porta tenebrosa que justament coincidia amb la porta d’accés de vianants de la tanca. Vaig empènyer amb força i es va obrir.

Vaig aparèixer dins una gran nau només il·luminada per la escassa llum que entrava per unes finestretes estretes i allargades que hi havia al fons. La nau era buida i al fons de tot una petita escala moria als peus d’una porta vermellosa.

Riiiiiing! Riiiiiiing!

Quan em dirigia cap a l’escala va sonar un telèfon i el so semblava provenir del darrere de la porta.

Riiiiiing!  Riiiiiiing!

Insistia sonant i em van venir unes ganes terribles de despenjar-lo i parlar amb algú, qui fos que estigués a l’altre banda del fil. Vaig córrer però abans de poder obrir la porta vaig sentir que algú contestava amb una veu uniforme i neutra.

_ Hola, vostè ha contactat amb  “uestfonty tromer corporation” En aquets moments no el podem atendre però pot deixar les seves dades i l’atendrem el més aviat possible. Moltes gracies per confiar en nosaltres.

La porta era una mica oberta i vaig mirar amb prudència i curiositat per veure qui hi havia en aquella habitació. Sorprenentment no hi havia ningú! Vaig entrar. L’habitació era petita, les parets blanques, tot i que es notaven els maons amagats sota la pintura. Una taula d’escriptori i una cadira giratòria com a únic mobiliari. Sobre la taula una pantalla i un teclat. Sota la taula un moble de calaixos amb rodetes i sobre ell un telèfon groc amb unes tecles gegants de color lila.

Al costat de la pantalla hi havia una petita safata amb quatre papers que  semblaven albarans i factures.

Vaig seure a la cadira per repassar els albarans i tots tenien un segell que posava el mateix:

uopfyldte dromme corporation

serveis integrals de recuperació

C/ 78 mangler

Aalborg, Danmmark

Estàvem a Dinamarca!! Aquest era un bon punt de partida...

Vaig agafar un dels papers i me’l vaig posar a la butxaca però quan em disposava a sortir una veu va irrompre i em va fer aturar:

_ Tobyas?

Vaig quedar perplex! 

_ Si, sóc jo.

Era bufona aquella nena. Tenia uns rinxols summament desordenats que em cridaven molt l’atenció. Va aparèixer de cop i volta. Era allà, dreta, amb una ma agafant la porta i l’altre a la butxaca dels pantalons. Els rinxols daurats contrastaven amb aquella carona de pell fosca i galtones ennegrides de dies que feia que no es devia rentar la cara...

_ i tu qui ets?

_ Sóc la Maragda i podríem dir que visc aquí.

_ Aquí? Aquest no és lloc per viure una nena! On són els teus pares?

_ No en tinc de pares!

_ Tothom en té de pares, sinó d’on has sortit?

_ Bé, tu tampoc en tens de pares no? De fet jo vaig sortir del calaix d’una tauleta de nit. Un bon dia vaig obrir el calaix i vaig aparèixer aquí i ara porto uns dos anys investigant i esperant que algú com tu vingués a buscar-me.

Cada cop entenia menys el que estava passant!

_ Però.... Tu em veus? Perquè jo sóc transparent i la gent no em pot veure... de fet jo tampoc em veig.

_ No et veig del tot però veig la teva silueta i se que pertanys al mateix món que jo i per tant ets l’únic que em pots ajudar.

_ Que vols dir que tu també ets transparent? També estàs buscant l’antídot?

_ No ben bé... vine!  et portaré a un lloc que t’agradarà, ja ho veuràs...

La Maragda em va portar a un soterrani que hi havia sota una porteta de fusta que s’obria des del terra. Va encendre una espelma i em va agafar la ma mentre baixaven per unes escales estretes i relliscoses.

Un cop a baix vaig deduir que aquella estança era el lloc on ella vivia. Hi havia un petit llit i una tauleta rodona d’època que feia de tauleta de nit. A l’altre banda un gran bagul ocupava quasi tota la paret. Semblava un cofre del tresor gegant i al costat una petita calaixera amb infinitat de calaixos, cada un d’ells amb una etiqueta diferent.

Em va portar fins al bagul i em va fer seure a terra mentre l’obria.

_ El que ara veuràs és el que he anat recollint tot aquest temps i vull ensenyar-te una cosa, espera’t...

Va estar una estona remenant dins del bagul fins que va treure  un llibre enorme amb les tapes de cuir vermell i les cantonades protegides amb una mena de proteccions d’or i filigranes de plata.

_ Aquest llibre era al meu costat quan vaig sortir de la tauleta de nit i pots estar segur que és el llibre més fantàstic i sorprenent que hauràs llegit mai.

Vaig agafar el llibre amb les dues mans doncs pesava força, i vaig obrir la tapa per començar-lo a llegir. La primera cosa que vaig veure, a la primera pàgina, ja em va sorprendre, doncs em vaig veure a mi caient de dalt de tot de la prestatgeria dins del pot de pintura transparent. Era un llibre animat, tenia moviment. Les lletres i els dibuixos apareixien i desapareixien segons l’anaves mirant i el més fantàstic de tot és que al peu de pàgina hi havia la inscripció que vaig trobar a l’embolcall.  

Bizitza Liburutegia:       Sala Jerome   475a

Av/ Bevinguda nº 7751

Les lletres de la inscripció anaven apareixent i desapareixent de forma intermitent com si fos un senyal d’alarma.

_ Aquesta es l’adreça on vull anar. Li vaig dir a la Maragda

_ Ho se. Jo ho se i el llibre també ho sap, però per poder-hi arribar hem de trobar la clau que ens hi porti i aquesta clau només la podrem trobar si esbrinem els enigmes que el llibre ens planteja.

_ Enigmes? Quins enigmes?

_ No siguis impacient! Tot arribarà....

La maragda em va fer tancar el llibre i em va fer sortir de nou a la gran nau.

_ Ara el més important és buscar-te un lloc per dormir, el meu llit és massa petit per tots dos, i tu necessites descansar!!

CONSULTORI MELMELADA

Hola amics!!
Visiteu el Consultori Melmelada!!!
Serà un espai divertit on podreu participar amb les vostres idees...

´PRIMERES PASSES

Era ben clar que allò era una adreça i era també ben clar, que ja era hora de sortir d’aquella habitació.

Em vaig guardar l’embolcall en una de les butxaques dels  pantalons,  vaig tornar a assegurar-me que la carpeta estava ben subjecte als tirants  i d’un salt em vaig plantar a l’ampit de la finestra. El vidre era tan brut que quasi  no es podia veure a través d’ell. Vaig provar d’obrir-la sacsejant la maneta però era molt rovellada i no vaig poder, així que em vaig treure la samarreta, la vaig embolicar al colze i amb un cop sec  vaig trencar el vidre en mil trocets que van caure a l’altre banda de la finestra.

De sobte una forta onada de llum i aire fresc em va envair i quasi em tomba d’esquenes. Em costava molt obrir els ulls acostumats, des de tant de temps,  a aquella penombra.

Mica en mica les pupil·les s’anaven adaptant a la claror i les parpelles, igual que si fossin comportes d’una nau espacial, s’anaven separant l’una de l’altre deixant al descobert el paradís.

_ Quina meravella!

Vaig pensar...

De cop i volta els grisos, marrons i negres es rendien front un verd intens i  lluminós que inundava tot el meu pensament.

Era al capdamunt d’una casa antiga, de parets de guix ple de floridures i humitats per tot arreu. La casa tenia dos pisos i estava situada en mig del no res. Tot el voltant eren prats verds que no s’acabaven mai, saltejats d’unes taquetes vermelles que no sabia ben bé que eren.

Aquell oceà de verdor estava partit per la meitat per un camí de terra que naixia de la casa i s’enfilava recte fins l’infinit.

Al costat de la finestra hi havia un caneló metàl·lic que baixava fins al terra. Amb precaució de no caure, agafat de mans i peus al canaló vaig aconseguir arribar a terra ferma.

La casa no tenia tanca. Vaig donar la volta per inspeccionar una mica el terreny. La porta principal era just a l’altra banda. Era gran. Una gran portalada de fusta vella i corcada amb un forrellat que la travessava de costat a costat.

A la façana principal s’hi distingien quatre finestres quadrades. Dos d’elles tenien els porticons tancats i les altres dues deixaven entreveure uns vidres enfosquits i plens de teranyines.

La curiositat m’empenyia a explorar aquella casa estranya d’ on havia sortit però no podia esperar ni un minut més, havia d’esbrinar que volien dir aquelles inscripcions misterioses i sobre tot havia d’aconseguir l’antídot per tornar a ser visible.

En mig de tota aquella verdor només hi havia un camí així que no va ser difícil triar cap a quina direcció volia anar.

Devia ser el mig dia perquè el sol era molt alt i escalfava de valent. En pocs minuts vaig començar a suar i a notar el cansament. Es clar! no estava massa acostumat a caminar. Mirava a la llunyania i semblava que aquell camí mai s’acabaria.

_ Havia pres la decisió correcta?

Començar a caminar sense saber cap a on anava, sense aigua ni aliments i amb la calor que feia... No tenia clar que fos la millor solució.

M’estava morint de calor, em feien mal els peus i ja no m’aguantava els pets!! Així que vaig seure sobre un roc que hi havia sota un arbre. L’únic arbre que havia vist en tot el camí després de dues hores de caminar i caminar.

Almenys podia descansar una miqueta a l’ombra d’aquell pi.

_ Potser tinc sort i passa algun cotxe o algun tractor. De fet  amb una bicicleta o amb un carro ja em conformaria... Si almenys pogués parlar amb algú que m’indiqués on érem!

Però passaven les hores i allò estava més desert que el propi desert.

Em vaig quedar una mica endormiscat recolzat en el tronc del pi quan de sobte:

Cloc!!

Alguna cosa va caure sobre el meu cap!

Cloc, Cloc !!

Una altre vegada...

_ Quin mal!!

Que era allò que queia del cel?

De seguida vaig descobrir que no queia del cel... eren pinyes que queien de l’arbre!!

El terra va començar a tremolar i se sentia una remor de fons . Com un brunzit ronc i greu.

Uns quants ocells van sortir volant de l’arbre com espantats per aquell soroll constant i que anava augmentant de volum.

Em vaig aixecar. No volia rebre més impactes al meu cap. Prou atrotinat estava ja com per anar rebent copets i més copets.

A la llunyania, allà on el camí s’acabava s’estava formant com un núvol de color marró. El núvol creixia i el soroll també. Jo seguia allà plantat, esperant que passés alguna cosa...

I la cosa va passar. Era un camió immens . Tenia la cabina vermella i una xemeneia estreta que treia un fum negre. Conforme s’anava apropant cada cop es veia més gran i més impressionant.

Em vaig posar en mig del camí a saltar i cridar com un boig, però el camió seguia avançant . Lentament però sense pausa i deixant una estela de pols i terra al darrere seu.

Jo seguia saltant i fent gestos amb els braços per fer parar el camió i poder parlar amb el conductor. Però es clar no em veia! Jo era invisible! Així que vaig apartar-me del camí per evitar que m’atropellés.

El camió vermell  va passar pel meu costat com si jo no existís. Vaig mirar entristit com s’allunyava, amb aquell remolc verd fosc ple de mobles antics i trastos vells.

_ Bé, almenys no estava sol al món, almenys hi havia algú més: El conductor del camió.

Vaig pensar.

Aquell incident va servir per  espavilar-me una mica i tornar a emprendre el meu camí. Després d’unes dues hores vaig tornar a sentir aquella remor coneguda. Era el camió que tornava de la casa.

Començava a fer-se fosc i no volia passar la nit al ras, així que vaig tenir una brillant idea. Quan el camió va passar pel  meu costat vaig començar a córrer per atrapar una de les nanses que hi havia al remolc, la vaig agafar amb força mentre corria i d’un salt vaig aconseguir enfilar-me a la plataforma que el remolc tenia a la part posterior.

Per un moment vaig pensar que cauria al terra de cul, doncs la vibració era forta ja que el camí tenia moltes pedres. Vaig  agafar-me tant fort com vaig poder, amb les dues mans a la nansa i els dos peus sobre la plataforma. Semblava que estigués fent esquí aquàtic, amb el cul en pompa i el vent fent volar, els quatre pels que tenia, enrere.

Quan em va semblar que ja estava prou segur,  vaig provar de saltar dins del remolc. Era molt gran, molt ampli. Estava ple de sacs i els vaig amuntegar tots per fer-me una mena de matalàs. Vaig jeure sobre els sacs mirant el cel que s’anava enfosquint i com el núvols rogencs corrien en direcció contraria i s’allunyaven com si fugissin de mi. Vaig descobrir la lluna, rodona i gegant com una gran llanterna que s’enfilava mica en mica en aquell cel, cada cop menys blau i més negre. I mirant, mirant... diria que em vaig adormir!

COMENÇA L'AVENTURA !!!

Un antídot és com un remei, però... un remei per a que?

Potser era una remei per la meva invisibilitat! O un remei per sortir d’aquell antre...

En tot cas no ho podia esbrinar perquè el gerro era dins el mirall i jo era a fora.

Vaig allargar el braç per poder tocar el mirall amb la ma, qui sap, potser el podia travessar!

Vaig notar la fredor pròpia del vidre, i vaig resseguir amb la punta del dit índex la meva silueta fantasmagòrica i buida de contingut. Vaig quedat com hipnotitzat, amb la mirada perduda pensant en tot allò que m’estava passant.  En el mirall, com un traç maldestre el meu dit animat seguia el contorn de totes les coses que es reflectien de l’habitació. Vaig insistir en resseguir el gerro vermellós. Ho vaig fer una i una altre vegada, amb força i produint com un sorollet angoixant al friccionar el dit amb el vidre. Buscava una manera d’accedir a aquell antídot però no en tenia la resposta.

_  Ja n’hi ha prou!

Vaig pensar,

_ Cal tirar endavant, les respostes ja arribaran...

Vaig incorporar-me tot buscant amb la mirada la finestreta del sostre, amb la intenció de sortir d’una vegada d’allà i començar a descobrir món.

Em vaig assegurar de portar la carpeta ben subjecte al darrere l’esquena, dins dels pantalons. I vaig començar a enfilar-me. De camí vaig girar el cap per fer una última mirada nostàlgica al mirall misteriós. Era molt a prop d’ on suposadament es trobava aquell gerro. Mirant la imatge del mirall vaig intentar fer coincidir la meva ma dibuixada amb la boca del recipient reflectit.

En aquells moments vaig sentir una emoció molt gran perquè encara que no el veiés si que vaig percebre el tacte fred i aspre de la boca del gerro. Mirant sempre el mirall i guiant-me pel que ell reflectia vaig acariciar el gerro per tota la seva superfície. Les seves motllures, les seves zones corbades, aquelles grans nanses orelludes...

Només faltava saber que hi havia dins, què o quin era l’antídot.

Amb un cert temor, propi d’allò que és desconegut, lentament i amb precaució de no fer-lo caure; vaig introduir la ma i després el braç a dins. A les palpentes, perquè ara la meva ma dibuixada havia desaparegut dins aquella mena d’àmfora virtual; vaig provar de trobar alguna cosa. Anava movent i allargant els dits però semblava que aquell gerro era buit.

Em vaig acostar una mica més per tractar d’arribar al fons de tot. Ara sí vaig notar alguna cosa. Era alguna cosa petita. Embolicada amb paper o cel·lofana. Vaig agafar-la amb cura i la vaig treure fora per poder veure de que es tractava.

Evidentment quan la vaig treure no es veia res i novament em va envair  una forta decepció. Però ja m’estava acostumant a aquell joc i de seguida vaig pensar:

_ El mirall !!!

Vaig apropar l’objecte al mirall i “ Eurekaaaa” era allà, sobre les meves mans. Una mena de caramel, un pel més gran del normal, embolicat amb un paper morat, brillant , fent com uns llacets a cada extrem.

Aquell caramel era l’antídot. Però l’antídot de què? Seguia pensant...

Vaig donar-li diverses voltes per analitzar bé aquella troballa. Tenia una forma tubular, allargada. Vaig fer pressió per calcular la duresa i semblava com si l’interior foc de cartró.

Vaig desembolicar cuidadosament, mirant sempre el mirall. Efectivament, l’interior era com un tub de cartró d’un color morat més fosc. L’agafava amb els dits índex i polze de cada ma pels extrems i el vaig fer rodar.

A la part del darrere hi havia una curiosa inscripció amb lletra antiga i daurada.

Busca dins el teu cor i trobaràs la solució

L’antídot és dins teu

Els teus ulls faran de finestres

No vulguis córrer, menja a poc a poc...

Cada cop més perplex vaig esbufegar profundament. Intentaria memoritzar aquelles paraules perquè en elles estava la solució, això ho tenia força clar. Dins d’aquell tub allargat de cartró hi havia alguna cosa més, ja que en girar-lo vaig notar quelcom que és movia a dins. Vaig inspeccionar un dels extrems apropant encara més l’objecte al mirall, ja que hi havia poca llum i costava percebre els detalls. Amb l’ungla vaig fer saltar una mena de tapeta rodona, i posant l’altre ma estesa i cara amunt vaig deixar caure el que hi havia dins.

Era una mena de caramel, també cilíndric però força més petit.

Menja a poc a poc... deia d’inscripció ! Potser es referia al caramel...

El vaig desembolicar i me’l vaig fer arribar als llavis. Tenia un gust agredolç. Com una mena de barreja de regalèssia i mel. Vaig fer córrer el caramel per tota la boca, com esperant que de cop i volta totes les parts del meu cos comencessin a ser visibles. No va ser així, tot seguia igual...

Buscava un lloc per llençar el paper, una paperera o similar quan des de el mirall va brillar una altre inscripció daurada, aquest cop procedent del paper que tenia a les meves mans.

Bizitza Liburutegia:       Sala Jerome   475a

Av/ Bevinguda nº 7751

Això semblava una adreça...

L'antídot

Hi havia dues coses que em preocupaven: Saber quina cara feia i trobar la manera de recuperar la visibilitat.

Vaig seure pensatiu sobre la taula. Les cames em penjaven avall i les feia moure mentre pensava recolzant la cara sobre les mans i els colzes sobre les cames.

Em venien al cap moltes preguntes. Que hi feia aquell recipient gegant en aquella habitació? No hi encaixava gens... Quin sentit  tenia aquella pintura?

Perquè totes les coses havien de tenir un sentit,  no? O potser no...

Vaig fer una última ullada a tota l’habitació, com esperant respostes als meus dubtes.

Era curiosa aquella estança. Semblava d’una altra època. A qui devia pertànyer? Devia de ser algú inquiet i amb una certa cultura... Hi havia llibres i diaris per tot arreu! També era plena de carpetes cada una amb una etiqueta diferent. Viatges, records, fotografies, cartes i dedicatòries, projectes i...

Ostres la meva!!! La carpeta de la qual jo vaig sortir... com es deia...?  “Fàbrica de somnis”

 Quin nom més bonic per una carpeta!  

Sentia molta curiositat per saber coses d’aquell espai, d’aquells objectes que em van veure néixer després de tant i tant temps enterrat.

Vaig incorporar-me i de puntetes sobre la taula, allargant  el braç vaig intentar agafar la carpeta. Quasi no arribava, però vaig fer un últim intent estirant-me al màxim i amb les puntetes dels dits vaig fer córrer la carpeta cap a l’extrem  fins poder-la agafar. En estirar-la van caure totes les altres carpetes al terra fent un gran terrabastall i escampadissa de papers i fotografies per tot arreu.

Vaig pensar que era una mica sapastre!! En tot cas ja tenia el que volia.

La carpeta era vella i gruixuda. Plena  de papers enganxats amb clips sorprenentment ordenats, tenint en compte l’entorn on es trobava.

Vaig repassar tots i cada un dels arxius, repenjat a la paret i sobre la taula de l’escriptori. El temps va passar sense que jo prengués consciència i vaig quedar embadalit submergit en tots aquells somnis.

Les hores anaven passant i jo seguia immers en la meva lectura fins que un raig de llum de sobte em va enlluernar.

Vaig fer una ganyota de desaprovació, indignat per la gosadia impertinent d’aquell raig de sol que destorbava aquell moment tan plàcid. Però de seguit vaig pensar :

_ Ostres ja torna a ser de dia!!

Havien passat quasi 24 hores del meu naixement i jo encara era allí... No se’m veia, no sabia ben bé qui era, però era allí i bé havia de fer alguna cosa no?

El raig de sol insistia en cremar la meva cara invisible i vaig haver de saltar a terra per evitar-lo. En fer-ho vaig mirar amunt pensant que potser podria sortir per allí. Però em va sorprendre que no hi hagués cap finestra en el lloc del qual provenia. Simplement era el reflex del sol sobre un mirall antic que hi havia penjat a la paret. La finestra era just a l’altre banda, una mica més amunt.

Massa amunt vaig pensar, ja sortiré per la porta...

Així doncs sortejant tots els papers que havien quedat escampats pel terra vaig arribar a una porta de roure massís amb una maneta de ferro forjat enrogida  pel pas del temps.

La maneta era força alta, tot just hi arribava. Era ben clar que els propietaris d’aquella estança no devien ser de la meva mida...

Vaig intentar repetides vegades obrir la porta però aquesta seguia immòbil, no es va bellugar ni un mil·límetre.

D’un salt em vaig penjar amb els dos braços a veure si era una qüestió de força, deixant caure tot el meu cos. Inútil, no hi havia res a fer!

Vaig pensar que si volia ser un bon explorador havia de sortir d’aquella habitació fos com fos  i conèixer món així que vaig agafar la carpeta amb la intenció de sortir per la finestra.

Amb la carpeta a l’esquena, ficada dins dels pantalons em vaig enfilar per la prestatgeria i quan vaig ser davant del mirall, una imatge espantosa em va sobresaltar!

Vaig haver d’aturar-me i agafar-me més fort per no caure. No podia creure el que veia.

Una imatge fantasmagòrica em mirava fixament. Seguia els meus moviments com si fos el meu reflex. Estava allà, penjada de la prestatgeria com ho estava jo, però era.... Era transparent!  Només es percebia els seu contorn, com si d’un traç es tractés.

Em vaig apropar al vidre i aquella cara horrible ho va fer també simultàniament.

Era un dibuix de la meva imatge, del meu reflex en el mirall.   

La postura en que estava no era del tot còmode així que vaig mirar de seure enretirant alguns llibres i em vaig quedar mirant el mirall i dins d’ ell aquell personatge sinistre que intentava ser Jo.

Em vaig divertir una mica fent tota mena de ganyotes amb la cara i les mans fins que en un moment donat vaig provar de parlar amb ell.

_ Com et dius?

Lògicament ell va repetir la pregunta al mateix temps que jo la feia, com un eco.

_ Com et dius? Et dic!

_Com et dius? Et dic!

Era un mirall que parlava, però només repetia el que jo deia... era estrany!

El mirall era de grans dimensions, ocupava quasi tota la part superior de la paret. En ell veia reflectida tota la prestatgeria, amb els llibres, les carpetes, les capsetes de fusta i de cartró i entre mig de tot allò una mena de figura que representava que era jo. No obstant una cosa em va cridar l’atenció... En una de les cantonades de la prestatgeria s’hi veia un gerro de terrissa vermella que gaudia d’una llum especial. No és que estigués il·luminat ni res de tot això, però tenia una lluentor diferent, que destacava front aquell conjunt de tons foscos i apagats.

Em vaig girar per veure’l al natural i OH! Sorpresa!No hi era!!

Aquell gerro vermellós era a la imatge però en realitat no existia.

_ Un altre misteri per descobrir !

vaig pensar.

Vaig fixar-m’hi molt i molt, fins el punt d’intentar memoritzar-ne tots els detalls.

Era d’una mida mitjana, fet de porcellana o terracotta. Tenia una forma un xic ovalada, semblant a les àmfores antigues, aquelles que es troben al fons del mar al costat dels vaixells enfonsats.

Tenia dues nanses que semblaven dues orelles gegants, a banda i banda. Entre mig de les dues nanses hi havia com un marc en relleu, com una motllura que envoltava  una inscripció en forma d’el·lipse.

La inscripció era clara i concisa, feta amb lletra majúscula. I Com tot el que passava en aquella habitació era realment sorprenent:

                                                                       “ANTÍDOT”

Tobyas on ets?

Això que passava no era normal ! Ni tan sols per un producte de somni com jo... No estava disposat a permetre la meva desaparició en meu primer dia d’existència a ulls del món, així que havia de trobar alguna solució.

La part positiva és que jo sentia que existia, em sentia els batecs del cor i també la ràbia interior de tot el que estava passant. També veia el que hi havia al meu voltant, tot era allà immòbil i parsimoniós, veient passar el temps sense grans alteracions. Per tant els meus sentits estaven intactes! Per què no podia veure el meu cos? Les meves mans, les meves sabates rossegades per la punta i els meus pantalons vells i caiguts, amb un tirant que queia per la espatlla perquè li faltava un botó.

De fet tot havia estat tan ràpid que ni tan sols sabia la cara que feia. Dins d’aquella carpeta plena de pols i envellida en l’oblit no hi entrava la llum, i mai no se m’havia acudit  pensar en la meva cara, saber qui era i com era...

Però ara tot era diferent. La sang em bullia i no podia suportar haver desaparegut tant aviat i amb tantes coses per fer.

M’agradava saber que tenia unes mans i contar aquells  dits maldestres i bonyeguts. Em sentia orgullós dels meus braços forts i peluts que em permetien arribar a tot arreu en un tres i no res.

I ara tot això on és?

Segur que hi havia una explicació només calia trobar-la !!

Vaig mirar al meu voltant com cercant una resposta. La ràbia inicial s’anava apaivagant i mica en mica es convertia en nerviosisme. Un nerviosisme que em feia fort i m’estimulava. Notava com tots els músculs del meu cos és multiplicaven i s’endurien. La sang arribava a tots i cada un dels llocs del meu cos com si els volgués despertar d’una llarga becaina.  Em sentia molt fort i amb moltes ganes d’explorar. Em sentia valent  i alguna cosa m’empenyia a buscar respostes, a saber més, a tirar endavant...  

Tot s’espatlla en caure en aquell líquid viscós. Ja vaig notar que aquella olor tan empallegosa tenia alguna cosa estranya. Que devia ser?

Aleshores la imaginació va començar girar a una velocitat inimaginable. Potser era una porta per entrar en una altre dimensió, fins i tot potser havia entrat en un món extraterrestre i ara em trobaria a tot de marcians o venusians pintats de color verd fluorescent  o amb quatre ulls i cossos llargaruts i caps gegants.

Aquets pensaments em van fer venir una mica de por i de seguida vaig voler pensar que no, i vaig moure el cap a banda i banda de forma enèrgica.

_ No, no no no !! Això no pot anar per aquí!

La incertesa i el neguit del moment em feien avançar per l’habitació amb una certa precaució. No hi havia massa llum, només la que entrava per una petita finestra que hi havia a la part de dalt d’una de les parets. La habitació era fosca i per l’ambient volaven petites partícules de pols que s’endevinaven quan passaven pel raig de llum que deixava entrar la petita finestra, volant independents les unes de les altres com si viatgessin plàcidament plenes de pau i felicitat només alterades per les esporàdiques corrents d’aire, que de cop i volta, les feia ballar estrepitosament durant uns instants per tornar paulatinament al seu estat de serenor habitual.

Poc a poc vaig anar recorrent tota l’habitació, tots els racons. Em  fixava en cada detall, inspeccionava minuciosament com si de sobte fos el protagonista d’una història de detectius.

Tot era ple de pols i en molts dels objectes no s’apreciava ben bé el que eren.

Després d’una estona vaig mig ensopegar amb una mena de tanca metàl·lica molt alta. Vaig tirar el cap enrere per mirar amunt i veure on acabava. Devia fer com dues vegades i mitja la meva alçada. M’atreviria a dir que era d’un color blavós tot i que no n’estic del tot segur. Feia com una corba, que vaig voler  seguir per veure fins on arribava. En un moment tornava a ser al mateix lloc. Era un gran cilindre metàl·lic de color indefinidament blau. Vaig fer unes passes enrere per veure’l millor i canviar la perspectiva.  

N’estava segur!!! Aquell era el recipient del líquid viscós d’olor inaguantable. Afinant una mica més la vista vaig distingir una mena de cartell que insinuava alguna mena de text.

Era massa amunt! I entre la distància i la poca llum em costava molt desxifrar el que deia...

Fimjuba  fbamsperamt?

Fintuba pramsparamp?

Buuf! Ves a saber, potser era un jeroglífic o una inscripció antiga  o un codi secret...

Vaig enfilar-me a la cadira de l’escriptori i d’un salt ja era damunt la taula. Ara tenia davant meu una visió panoràmica esplèndida de tot l’habitacle. La gegantesca tanca de color blau indefinit es confirmava com un enorme recipient cilíndric del qual no s’apreciava el seu contingut. Era com un immens forat negre del que sortia com un gas, com una boira de forma permanent. Aquesta devia ser la responsable d’aquest ambient carregós que és respirava per tot l’espai.

Més avall, i ara sí, de forma molt més clara es podia llegir una inscripció:

Pintura Transparent

Vet aquí l’origen dels meus mals.... !

FÀBRICA DE SOMNIS

Fàbrica de somnis  !!!  Aleshores.... Si jo he sortit d’una fàbrica de somnis..., sóc o formo part d’un somni !

Mica en mica em vaig anar incorporant , una mica abatut i desconcertat pel descobriment vaig donar mitja volta amb la intenció d’explorar els voltants de la prestatgeria.

No era fàcil sortir d’ allí. La prestatgeria era molt alta, era d’aquelles antigues que arribaven fins el sostre. És notava que la fusta estava envernissada més d’una vegada ja que  és percebia el color vell de la caoba una mica desvirtuat per la grossa capa de vernís.

La carpeta era a l’últim prestatge, barrejada amb restes de retalls de diari i un parell de llibretes engroguides pel pas del temps.

Només se m’acudia una manera de baixar de les alçades a terra ferma, construir un paracaigudes amb el retalls i uns trossets de filferro que podia treure de l’espiral de la llibreta.

Vaig trigar unes dues hores, però em vaig sentir cofoi de la meva primera obra. La vela del paracaigudes era de colors, bastant llampant. Vaig triar una pàgina amb fotografies esportives per donar-li un caire més alegre.

Vaig doblegar la pàgina formant com un rectangle, i el costat que quedava obert el vaig cosir amb el filferro de l’espiral. De les quatre cantonades del rectangle sortiren quatre tires que s’unien una mica més avall en una mena de cadireta, feta també de paper.

Vaig pujar a la cadireta deixant la gran vela al darrere, al fons del forat que deixava el prestatge. Agafant una mica d’embranzida vaig saltar i durant uns instants semblava com si el temps s’hagués aturat. Pels meus voltants anava veient quadres antics i diplomes emmarcats, suros plens de papers crivellats amb xinxetes de coloraines i de fons un paper verd fosc amb una mena de dibuixos daurats que quasi no es distingien.

Baixava molt lentament i quan vaig tenir una mica de confiança em vaig atrevir a provar de fer alguna pirueta amb el meu súper vehicle volador. Deixava caure tot el meu pes a la dreta i estirava les cames amunt en direcció contrària fent que així tot el paracaigudes és decantés com si volgués donar tota una volta sobre si mateix, però just quan era a punt de bolcar canviava el pes de costat i s’anivellava. M’ho estava passant d’allò més bé surant per l’aire tèrbol d’aquella habitació fosca i humida. Era com la meva primera aventura i tenia ganes de trobar algú per explicar-li, quan de sobte.... Crassssss !!!

Els ganxets que penjaven de les cantonades de la vela van estripar el paper i tant la cadireta com jo vam caure al buit a una velocitat que mai hagués pogut imaginar. Baixava i baixava sense fre! Ifins que.... choooooffff!

En un moment em vaig veure submergí en una mena de líquid viscós que desprenia una forta olor que em feia venir picor al nas.

Amb l’ajut de braços i cames vaig aconseguir arribar a la superfície i nedant en un moment ja era a la vora d’aquell mini oceà. Hi havia com una tanca metàl·lica que rodejava tot aquell líquid, però no era gaire alta així que no em va costar d’enganxar l’extrem amb les mans per poder-la saltar. No imaginava que a l’altra banda l’alçada seria més gran així que vaig fer una bona patacada, caient de cul sobre aquella estora plena de pols mil·lenària.

En aixecar-me, al marge del mal que em feien els meus pobre glutis, tenia una sensació estranya. No endevinava que em passava però hi havia alguna cosa que no rutllava...

De cop i volta, per més que les buscava no trobava les meves mans, i tampoc els peus ni les cames !!! De cop i volta jo notava que estava allí però no em veia, era com si hagués desaparegut, com si m’hagués esfumat!!!!